________________________________________________________________
Etimològicament, del grec N48@F@N\", phylosophia, amor al saber, derivat de N48XT, estimar i F@N\", saber, saviesa. Així, en una traducció excessivament convencional, voldria dir «amor a la saviesa», on la paraula F@N\", sophia, en comptes de ser traduïda com «saviesa», terme amb connotacions grandiloqüents, ha de traduir-se com «saber teòric», o, en paraules d'Aristòtil, com «enteniment i ciència» (veure cita); d'igual manera, N\8@H, philos, l' «amic» o l' «amant» d'aquest saber intel·lectual pot entendre's, a la manera de Plató, com aquell que desitja saber o està àvid de saber (veure cita).
Així, doncs, etimològicament la filosofia seria el «desig o afany de saber» o la «recerca del coneixement».
Generalment s'afirma que la filosofia -que segons Plató i Aristòtil neix de l'admiració- apareix com la superació del pensament mític, basat en creences sense fonamentació racional, per una forma de pensament crítica i racional. Aquest trànsit es coneix com el pas del mite al logos. Aquest mateix procés és el que marca l'origen de la ciència, que inicialment estava íntimament unida a la filosofia. De fet, en molts casos es pot considerar que les ciències i la filosofia han estat una mateixa reflexió i solament a partir de l'època moderna es comencen a separar les diferents ciències naturals de la filosofia.
Sembla que Pitàgores de Samos, va ser el primer que va emprar aquest terme per definir la seva activitat. En comptes de qualificar-se a si mateix de savi (sophós) es va qualificar simplement de philo-sophos, el que cerca el saber (veure cita). De manera semblant més endavant Sòcrates es presenta a si mateix com el qui res no sap, però està en camí d'investigar i d'assolir coneixements. No es presenta tampoc com un savi, sinó com un que cerca el saber, com un philo-sophos. En ambdós casos el que es manifesta és una actitud contrària al dogmatisme, que és la pròpia d'aquells que creuen que ja saben. Així, doncs, la filosofia expressa una actitud contrària a la del pensament basat en mites o creences religioses que es fonamenten en certeses absolutes. Ben al contrari, el filòsof és conscient de que no es posseeix el coneixement absolut i de que el saber sempre és un procés. Mentre que aquells que creuen que ja estan en possessió d'un saber absolut ja no investiguen ni cerquen, el filòsof segueix indagant per tal d'anar aconseguint un saber cada cop més fonamentat, i no accepta fonaments basats en meres creences, sinó que cerca un coneixement que sigui crític i es basi en la raó. La filosofia, doncs, es la recerca de la veritat per part d'aquells que saben que la veritat mai no s'acaba de posseir. En aquest sentit, com diu B. Russell, sovint les preguntes són més importants que les respostes (veure citació) que sovint romanen obertes (veure text) i, paradoxalment, una de les seves funcions és la de fer veure les limitacions del coneixement i mostrar una actitud contrària al dogmatisme que pensa que es posseeixen certeses absolutes. (Veure textos més abaix)
Històricament, la filosofia apareix com una invenció feta pels grecs de les colònies jònies d'Àsia Menor, cap al s. VI a.C., consistent en fer front amb la reflexió racional als problemes que els presentava la naturalesa. Segons molts autors, entre ells Karl R. Popper, aquesta invenció va consistir en un canvi d'actitud davant les afirmacions tradicionals sobre el món i el lloc que ocupa l'home en el món, sobretot sobre els orígens d'ambdós, a causa de profundes transformacions socials. D'una actitud tradicional, conservadora i acrítica, basada en el mite, es passa a una actitud nova, innovadora i crítica, que s'expressa mitjançant teories sobre el món, al començament rudimentàries. Aquesta actitud arriba a convertir-se en la tradició de criticar teories, de manera que la filosofia, primer, i després la ciència, que anirà naixent d'aquella, no són més que l'actitud crítica de l'home davant les coses -la natura, l'univers i ell mateix-, tal com s'ha desenvolupat al llarg de la història (veure text).
Com, s'ha entès la filosofia? Història de la filosofia
La manera d'entendre i desenvolupar aquesta actitud crítica, o d'aquesta activitat
de reflexió racional, a través dels temps constitueix la història
de la filosofia i de la ciència, i fins i tot la història de la
mateixa civilització. De manera que a la filosofia li és essencial el
coneixement de la seva història, i així la història de la filosofia és un element
constitutiu de la pròpia filosofia. Dit d'una altra manera; es pot estudiar una ciència sense necessitat de conèixer la història d'aquesta ciència, ja que els coneixements científics progressen substituint teories obsoletes per altres de més ben fonamentades, però no es pot estudiar filosofia sense conèixer la seva història, ja que sovint la filosofia -que no és una ciència- no avança de la mateixa manera que les ciències, i així, a la filosofia el coneixement de la seva pròpia història li és necessari. Molts dels problemes filosòfics han estat plantejats per autors antics o de segles passats, i per això en els textos filosòfics és freqüent trobar referències o cites d'Aristotil, o de Hume o de Kant, Nietzsche, etc., mentre que això no és freqüent en tractats de química orgànica, per exemple.
En línies generals, després de l'esplèndida aparició del pensament grec, que desenvolupa la filosofia primer com un saber sobre la naturalesa (presocràtics), després com un saber sistemàtic i integral (Plató i Aristòtil) i, finalment, com una forma ètica de viure (hel·lenisme), la filosofia, a finals del món antic i durant l'època medieval -sota predomini de la influència de les grans religions monoteistes- es confon novament amb el pensament religiós, d'on havia sorgit com a crítica i alternativa, en part per fondre's amb aquest pensament religiós i, en part, per a reelaborar-lo des del seu interior (neoplatonisme, cristianisme, filosofia escolàstica).
Després
d'una llarga i més aviat confusa, però en cap mode infructuosa
relació que la fe
i la raó
mantenen en el món medieval occidental, ja sigui cristià, àrab
o jueu, el pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el
Renaixement
i la
revolució científica. Així com en aquesta època neix
la ciència moderna, fa també la seva aparició la filosofia
moderna.
Descartes estableix la nova funció de la filosofia: assegurar la certesa del coneixement humà; la missió de la filosofia és posar en clar en què fonamenta el subjecte humà la seva confiança a saber. Racionalisme i empirisme són dues maneres de respondre a la qüestió de la certesa: la certesa la dóna la raó (racionalisme) o la experiència (empirisme). Hi ha acord a admetre l'existència d'un coneixement objectiu i comú; el desacord està en el mètode d'aconseguir-lo i en la mesura que és possible aconseguir-lo.
Kant
inverteix substancialment la perspectiva i l'actitud crítica es dirigeix
al mateix subjecte que exerceix aquesta actitud; s'investiga la seva capacitat
estructural de conèixer i, com resultat del «gir
copernicà», estableix que el coneixement és, d'algun
mode, constituït pel mateix subjecte humà -per la natura humana-,
no sols en els seus límits sinó també en el seu mateix
contingut, i aquest coneixement és universal i el mateix per a tots perquè
la natura humana és la mateixa en tots. En la història posterior
a Kant, la creença en una natura humana i en un sol tipus de racionalitat
ha estat posada en qüestió. A més de natura, hi ha història
i
evolució i, a més de raó, valors,
estructures econòmiques,
inconscient i vida.
No pot donar-se ja per descomptat que hi ha una cosa tal com racionalitat i
natura humana, igual com no hi ha una cosa objectiva que pugui anomenar-se «veritat»;
més aviat cal preguntar-se per quines són les condicions que fan
possible que hi hagi racionalitat, natura i veritat. Per això mateix Kant pensa
que, en certa manera, mai no es pot ensenyar filosofia, sinó que solament es
pot ensenyar a filosofar.
El desenvolupament de les mateixes ciències empíriques durant els dos últims segles, i sobretot el de la seva metodologia, ha portat a la conclusió que la investigació científica no apunta simplement a la veritat i a la certesa. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment.
No perquè hi hagi una natura, un model de racionalitat i un coneixement vertader es posen els home d'acord; més aviat perquè els homes es posen d'acord és possible parlar de coneixement vertader, de racionalitat i d'allò que és, o ha de ser, comú a tots.
A la filosofia correspon, en els distints àmbits en què és necessari l'acord -en allò social, en l'ètic, en el teòric, en el científic- tractar de les condicions que el fan possible i dels termes en què pot establir-se.
Com es concep la filosofia en l'actualitat?
Encara
que al llarg de la seva història la filosofia ha consistit en un saber
substantiu i autònom, i en ocasions ha estat l'únic saber disponible,
en l'actualitat no s'atribueix a la filosofia un objecte propi d'estudi, per
la simple raó que pot comprendre'ls tots. Les ciències són
posteriors a la filosofia pel que fa al seu naixement cronològic, però
aquesta exerceix ara la seva activitat després de l'activitat de les
ciències. Per això sol definir-se la filosofia com una
reflexió de segon ordre (un metadiscurs) que s'exerceix sobre altres activitats
reflexives de primer ordre (vegeu la imatge adjunta). Aquestes activitats reflexives
de primer ordre s'exerceixen directament sobre la natura (nivell zero) en el
seu sentit més ampli, que comprèn des de l'univers fins a l'individu
passant per la societat i la història, i sobre aquesta activitat primera
que genera discursos científics (nivell 1) reflexiona posteriorment el metadiscurs filosòfic (nivell 2), analitzant, criticant,
dilucidant, interpretant o avaluant els seus pressupòsits, els seus conceptes
bàsics, els seus mètodes, els seus resultats i els seus objectius.
No constitueix, doncs, la filosofia un cos de doctrines, propi i exclusiu, i diferent dels altres sabers, sinó una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en distints àmbits de la vida humana. En aquest sentit la filosofia es caracteritza també per la seva universalitat (s'interessa per tots els aspectes del coneixement i l'experiència) i la seva radicalitat (és a dir, per anar a l'arrel i plantejar-se les qüestions últimes).
Aquesta activitat s'exerceix
1) constituint les seves pròpies reflexions teòriques en aquells aspectes no susceptibles de ser tractats científicament o tècnicament, i
2) sotmetent a crítica, amb tots els mitjans de què disposa la racionalitat humana -des de procediments formals de la lògica i de l'anàlisi del llenguatge fins a la sola activitat reflexiva- pressupòsits, nocions fonamentals, creences bàsiques, objectius i mètodes de la vida científica o de la vida ordinària, en un procés de rigorosa anàlisi de conceptes. En aquest sentit la filosofia desenvolupa tres funcions bàsiques:
funció clarificadora en tant que analitza les nostres idees i els nostres conceptes
funció crítica respecte dels nostres pressupòsits, tant en l'àmbit del coneixement, com en els àmbits ideològics, polítics, morals i estètics. En aquest sentit la filosofia d'una època expressa la consciència que té una societat de si mateixa en aquesta època
funció sistemàtica, en tant que ordena i sistematitza la pluralitat de coneixements inconnexos desenvolupats per les ciències, i les altres formes de saber
3) atès que hi ha innombrables àmbits de les que hem anomenat activitats reflexives de primer ordre, hi haurà tantes "branques" de la filosofia com a diferents possibles reflexions sobre aquestes activitats. Així, hi haurà filosofia de la ciència en general, filosofia de l'acció humana, filosofia de la cultura, filosofia moral o ètica, teoria del coneixement o epistemologia, metodologia, filosofia de la història, filosofia de l'art i estètica, filosofia política, filosofia del llenguatge, filosofia de la ment, etc. (Veure més abaix els termes relacionats)
4) per altra part, i com a herència de la filosofia que es va fer en el període hel·lenístic, quan la filosofia s'entenia fonamentalment com una "forma de vida" o com una guia per a la bona vida, també la filosofia segueix tenint aquest altre sentit, sovint lligat a les reflexions en l'àmbit de l'ètica i, en general, de la filosofia de l'acció. Així, més enllà de les referències pròpies del pensament religiós que es basa en creences, en la fe o en la simple tradició, hi hauria també una manera d'entendre la filosofia més lligada a la reflexió sobre la vida pràctica i sobre l'existència, basada igualment -això és irrenunciable en la filosofia- en l'activitat crítica i racional, encaminada a oferir un marc de reflexió sobre la pròpia vida. En aquest sentit la filosofia és compromís, ja que les preguntes relatives als fonaments de la pròpia conducta, per exemple, ens poden obligar a modificar-la
________________________________________________
Termes relacionats:
________________________________________________
__________________________________________________
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
