a) Els Pares apostòlics (s. I i començaments del II): aquells escriptors que aconsegueixen la generació dels apòstols, i els escrits de la qual no van passar al cànon bíblic i no necessàriament són posteriors als escrits canònics. Destaquen com a principals Clemente de Roma, Ignaci d'Antioquia i Policarp d'Esmirna. És dubtosa l'adscripció de la Didakhé a aquesta època.

b) Els Pares apologetes (s. II i començaments del III): entregats a la defensa (apologia) i justificació del cristianisme contra els atacs de filòsofs pagans, entre els que destaca Cels, iniciant d'aquesta manera no sols un contacte amb la cultura i filosofia grega ambientals, i després un diàleg, sinó també un exercici de raonament sobre qüestions religioses. Entre els apologistes que escriuen en grec, són cèlebres Quadrat, Justí, Tacià, Atenàgores, el pseudoJustí, Teòfil d'Antioquia i Hèrmies. I entre els que escriuen en llatí, Minuci Félix i Tertulià.

c) Els Pares de l'Església: conjunt d'escriptors que, des del s. III fins al s. VIII (fins a Joan Damascè [† 749], en orient, i fins a Gregori Magne [† 604] o Isidor de Sevilla [† 636], en occident) duen a terme els seus ensenyaments en contacte relativament íntim amb la cultura i la filosofia gregues, de manera que transmeten el seu pensament en termes i categories propis de la filosofia de la seva època (el «platonisme mitjà»). Es distingeix entre pares d'orient i pares d'occident, que es diferencien, no sols per la distinta llengua emprada (el grec ja acostumat a l'especulació filosòfica i teològica, i el llatí amb poca tradició filosòfica i cap teològica), sinó també per certa actitud que pot descriure's en general, per als pares grecs, com més oberta a la filosofia i al discurs racional, i més aferrada a la peculiaritat i ortodòxia religiosa entre els pares llatins. Tertulià expressa amb rotunditat aquesta postura amb la seva coneguda frase: «Crec perquè és absurd».

A orient es distingeixen entre els Pares dues tendències teològiques: l'escola d'Alexandria i l'escola d'Antioquia. A Alexandria destaquen sant Atanasi, Dídim el Cec, i els pares capadocis: Basili de Cesàrea, Gregori de Nissa i Gregori de Nacianz. Amb aquesta escola es relaciona també Orígenes. L'influx neoplatónic és clar en els escrits d'aquests pares de l'Església. A Antioquia, més influïda per l'aristotelisme, són importants Diodor de Tars, Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, Teodoret de Cir, etc. El segle d'or, no obstant això, de la patrística s'estén des de sant Atanasi († 373) fins al concili de Calcedònia (451). A partir del s. VI disminueix la quantitat d'escriptors, però alguns són encara importants com el Pseudo-Dionisi Areopagita, un anònim escriptor cap al 500, Màxim Confessor, Sofroni de Jerusalem o Joan Damascè, l'anomenat últim gran pare d'orient.