Expressió genèrica que es refereix, pròpiament, al conjunt d’autors que configuren la filosofia patrística, que poden distingir-se en pares apostòlics, pares apologistes, pares grecs i pares llatins. Es consideren pares apostòlics a aquells autors que pertanyen a l’època apostòlica i que, per tant, van estar en contacte immediat amb els apòstols. Els escrits que se’ls atribueix són de caràcter eminentment religiós i en la seva temàtica i estil recorden els escrits del Nou Testament. Els pares apologistes són els autors d’escrits que, durant el s. II, es manifesta un enfrontament amb la cultura pagana. La temàtica és de defensa i justificació davant els atacs a la religió cristiana, i de crítica a tota religió i moral politeistes; el cristianisme s’identifica amb els millors aspectes de les doctrines paganes, fent-los seus, incorpora nocions i terminologia (com la de logos) expressives per al cristianisme i presa contacte amb la filosofia estoica i el platonisme mig, i estén finalment a substituir la filosofia com a forma de vida pel cristianisme com nova forma de vida que la supera. Finalment, els pares de l'Església, pròpiament dits, són autors cristians, generalment erudits insignes, que segueixen ja les línies d’escoles teològiques que es constitueixen a partir de la incorporació del neoplatonisme. Aquestes escoles es localitzen, en un primer moment, a Alexandria i Antioquia, per als pares de l'Església d'Orient, i després, ja en el món romà, els anomenats pares llatins es situen a Àfrica del nord, Itàlia, França i Espanya.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.