estoïcisme HIST.
Corrent filosòfic del període hel·lenístic el nom del qual prové del lloc en què el seu fundador (Zenó de Cítion, 333-263 a.C.) va ubicar la seu de l’escola, que estava situada en un pòrtic o stoa (FJ@ B@4i\8,, stoá poikile, «pòrtic pintat»).
Des de Zenó de Cítion i, especialment, des de Crisip (el sistematitzador de la stoa antiga), els estoics dividien la filosofia en tres parts:
1) La lògica, entesa inicialment com a ciència dels discursos (de fet Zenó va ser el primer que va utilitzar el terme «lògica» per referir-se a l’estudi del pensament discursiu), es dividia en retòrica i dialèctica. Al seu torn, aquesta incloïa la lògica formal, la lògica material o teoria del coneixement, la gramàtica (introduïda per Crisip) i la semiòtica. La retòrica, en canvi, estudia el discurs continu.
La lògica formal estoica ha començat a ser valorada a partir del segle XX ja que, enfront de la lògica de termes aristotèlica, es tracta d’una lògica de les proposicions i esbossa una important teoria semiòtica en dividir el signe entre significant i significat. L’anàlisi lògica descansa en una concepció de la veritat
entesa a partir de la noció de representació catalèptica: comprensió conceptual
BD`80R4H
(prolepsi) de la sensació que implica un judici que, si és evident i no és contradictori, és considerat vertader. La sensació envia els seus senyals a la ment, la qual forma una representació mental o fantasia dels objectes, que poden ser jutjats i acceptats per l’enteniment en el moment de la katálepsis. La imatge reconeguda és la
n"<J"F\" P"J"80BJ4PZ
(fantasia catalèptica). Això va conduir a una elaborada teoria sobre l’evidència, desenvolupada especialment per Crisip.
Directament unit a la seva teoria sobre el criteri de veritat es desenvolupa l’estudi de les proposicions i els raonaments, fundat sobre la noció de 8,PJ`< (lektón): en tota proposició poden distingir-se tres aspectes: el J F0:"\<@<J" (significant) o la paraula; la cosa significada i un tercer element: JŹ F0:"4<`:,<" (el significat). Mentre les paraules i les coses són materials, el significat és immaterial i actua d’enllaç entre elles. Només el significat pot ser vertader o fals, originant les proposicions o unitats lògiques elementals, les possibles connexions de les quals establien les condicions formals de veritat; lògica, l’estudi de les quals va conduir a la formulació dels anapodíctics o esquemes formals indemostrables d’inferència. A més a més, van estendre l’anŕlisi lògica als raonaments hipotètics i als disjuntius. D’aquesta manera, van crear les bases de la lògica entesa com a estudi regulatiu de les formes de raonament, a diferència de la lògica d’Aristòtil, per a qui la lògica tendeix més aviat a ser entesa com a manifestació dels modes de ser l’ésser de quelcom.
La seva teoria del coneixement és empirista i naturalista. Segons els estoics, el coneixement s’origina a partir de les impressions rebudes pels sentits, de manera que les sensacions són la font i origen de tot procés cognoscitiu. De manera semblant a com els objectes deixen les seves empremtes a les pastilles de cera, així també ha d’entendre’s la ment humana, en la que res hi ha escrit abans de les primeres sensacions comunicades pels sentits.
2) En física van desenvolupar una teoria corporeista o pansomatista (l’únic incorpori és el buit que envolta al món, el lloc, el temps i els significats) i panteista d’influència heraclitiana, encara que amb molts elements pitagòrics, platònics i aristotèlics. Tots els cossos (inclosos el logos i l’ànima, que també són de tipus corporal) estan fets de dos principis inseparables: un passiu: la matčria, i un altre actiu: el foc (BýD), raó (8`(@H) o pneuma (B<,ý:") . Aquesta distinció entre matèria passiva i B<,ý:" actiu és la que està en la base de les posteriors concepcions més espiritualistes, ja que el terme pneuma significa alè o buf, que en llatí és spiritus i va passar a designar la noció de esperit. Per a ells la matèria (à80) és merament inert, distinta, doncs, a la qualificació o determinació de l’à80 aristotèlica i el pneuma és qui la dota d’animació. Ambdós, tant la matèria, com el pneuma, són concebuts com a cossos. (Noti’s que el pneuma és corpori, encara que no material). Aquest foc i pneuma és, alhora, un 8`(@H (logos), raó divina i principi vital que forma el pneuma o substància subtil que l’interpenetra tot, donant cohesió al conjunt, i que posseeix les llavors intel·ligibles o ànima del món). Aquesta vida consisteix en un canvi continu que segueix uns cicles eterns sempre idèntics, seguint un procés de ¦iBbD@F4H (ecpírosis), per la qual es compleix una gran purificació o P"2VDF4H (catarsi), a partir de la qual torna a iniciar-se novament el cicle regit pel logos o llei còsmica, que determina el procés regit pel destí.
3) L’ètica estoica es funda en el seu determinisme còsmic ja que, per als estoics, la llei que regeix l’univers és el mateix foc intel·ligent o logos diví que toca la nostra ànima. Davant el determinisme còsmic, l’actitud del savi només pot ser la d’acceptar el destí, ja que tot està regit per la providència del logos. En aquest sentit, ja que tot està sotmès a la providència, tot és racional i just. D’aquesta manera identifiquen destí (Ê:"D:X<0) i providència (AD`<@4"), i sustenten una immortalitat relativa de l’ànima humana, que pot perviure fins al fi d’un cicle còsmic. La mort és entesa com a separació de l’ànima i el cos. D’això s’infereix que l’ànima és també corpòria, ja que en cas contrari no podria donar-se tal separació.
Ja que la física és el fonament de
l’ètica, la màxima moral dels estoics es resumeix amb la sentència: «viu d’acord amb la natura» o,
el que és el mateix, seguint el logos diví (veure text). L’acatament d’aquesta llei separa als estoics de les concepcions hedonistes, com les defensades pels seus coetanis els epicuris, i
crea les bases d’una ètica del deure entesa a la manera intel·lectualista, ja que el seguiment d’aquest deure només és possible per part del savi, que és qui coneix el logos. Però, mitjançant l’acceptació del destí, pot aconseguir-se la tranquil·litat d’ànim pròpia del savi (veure text). La intranquil·litat prové de les passions que fan errar a la raó, en desitjar que les coses siguin d’una manera oposat als designis de la providència-destí. Contra les passions
(BV2@H)
proposen la
GBV2,4" (apatia, absència de
BV2@H o impertorbabilitat), que permet aconseguir la
,Û2L:\" (eutimía, alegria serena) i la
,Û*"4:@<\"
(eudaimonía, felicitat). La virtut, que consisteix en l’eliminació
de totes les passions i en l’acceptació de l’ordre de la natura, ha de mantenir-se fins i tot a costa de la pròpia vida. Per això, els savis estoics aconsellaven (i diversos van practicar tal consell) el suïcidi abans que
acabar forçats a actuar en contra del deure. Malgrat aquesta čtica de la
resignació, els estoics van participar en política i van defensar tesi oposada a
la tradició. En sustentar que la natura és el fonament de totes les lleis, van
afirmar que per la seva naturalesa (physis) tots els homes han d’estar regits per la mateixa llei, amb la qual cosa van propugnar l’abolició de l’esclavitud.
Solen distingir-se tres etapes en l’evolució de l’estoïcisme:
a) Estoïcisme antic (entre els segles III i II a. C.), fundat per Zenó de Cítion i els principals seguidors del qual van ser Aristó de Queos, Cleantes d’Asos (primer successor de Zenó com escolarca) i, especialment, Crisip de Sols (segon escolarca), que va sistematitzar les doctrines principals de l’escola, per la qual cosa se li considera com un segon fundador d’aquesta.
b) Estoïcisme mitjà (s. III a. C.), representat per Paneci i Posidoni. En aquesta etapa l’estoïcisme estén al sincretisme i al eclecticisme, incorpora molts elements platònics, aristotèlics i es preocupa, sobretot, de l’ètica, mantenint un cert contacte amb concepcions religioses orientals.
c) Estoïcisme nou (s. I-III d.C.), més pròxim a l’estoïcisme antic, però centrat especialment en un pensament de tipus moral i religiós que va tenir una gran influència política i social. Els seus representants més característics en l’època imperial romana van ser Sèneca, Epictet i
Marc Aureli.
La Stoa
El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. El disseny i realització de la web, així com la traducció al catalŕ dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.