estoïcisme HIST.
Corrent filosòfic del període hel·lenístic el nom del qual prové del lloc en què el seu fundador (Zen� de C�tion, 333-263 a.C.) va ubicar la seu de l�escola, que estava situada en un pòrtic o stoa (FJ@ B@4i\8,, stoá poikile, «pòrtic pintat»).
Des de Zenó de C�tion i, especialment, des de Crisip (el sistematitzador de la stoa antiga), els estoics dividien la filosofia en tres parts:
1) La lògica, entesa inicialment com a ciència dels discursos (de fet Zenó va ser el primer que va utilitzar el terme «lògica» per referir-se a l�estudi del pensament discursiu), es dividia en retòrica i dialèctica. Al seu torn, aquesta incloïa la lògica formal, la lògica material o teoria del coneixement, la gramàtica (introduïda per Crisip) i la semiòtica. La retòrica, en canvi, estudia el discurs continu.
La lògica formal estoica ha començat a ser valorada a partir del segle XX ja que, enfront de la lògica de termes aristotèlica, es tracta d�una lògica de les proposicions i esbossa una important teoria semiòtica en dividir el signe entre significant i significat. L�anàlisi lògica descansa en una concepció de la veritat
entesa a partir de la noció de representació catalèptica: comprensió conceptual
BD`80R4H
(prolepsi) de la sensació que implica un judici que, si és evident i no és contradictori, és considerat vertader. La sensació envia els seus senyals a la ment, la qual forma una representació mental o fantasia dels objectes, que poden ser jutjats i acceptats per l�enteniment en el moment de la katálepsis. La imatge reconeguda és la
n"<J"F\" P"J"80BJ4PZ
(fantasia catalèptica). Això va conduir a una elaborada teoria sobre l�evidència, desenvolupada especialment per Crisip.
Directament unit a la seva teoria sobre el criteri de veritat es desenvolupa l�estudi de les proposicions i els raonaments, fundat sobre la noció de 8,PJ`< (lektón): en tota proposició poden distingir-se tres aspectes: el J F0:"\<@<J" (significant) o la paraula; la cosa significada i un tercer element: J� F0:"4<`:,<" (el significat). Mentre les paraules i les coses són materials, el significat és immaterial i actua d�enllaç entre elles. Només el significat pot ser vertader o fals, originant les proposicions o unitats lògiques elementals, les possibles connexions de les quals establien les condicions formals de veritat; lògica, l�estudi de les quals va conduir a la formulació dels anapodíctics o esquemes formals indemostrables d�inferència. A més a més, van estendre l�an�lisi lògica als raonaments hipotètics i als disjuntius. D�aquesta manera, van crear les bases de la lògica entesa com a estudi regulatiu de les formes de raonament, a diferència de la lògica d�Aristòtil, per a qui la lògica tendeix més aviat a ser entesa com a manifestació dels modes de ser l�ésser de quelcom.
La seva teoria del coneixement és empirista i naturalista. Segons els estoics, el coneixement s�origina a partir de les impressions rebudes pels sentits, de manera que les sensacions són la font i origen de tot procés cognoscitiu. De manera semblant a com els objectes deixen les seves empremtes a les pastilles de cera, així també ha d�entendre�s la ment humana, en la que res hi ha escrit abans de les primeres sensacions comunicades pels sentits.
2) En física van desenvolupar una teoria corporeista o pansomatista (l�únic incorpori és el buit que envolta al món, el lloc, el temps i els significats) i panteista d�influència heraclitiana, encara que amb molts elements pitagòrics, platònics i aristotèlics. Tots els cossos (inclosos el logos i l�ànima, que també són de tipus corporal) estan fets de dos principis inseparables: un passiu: la mat�ria, i un altre actiu: el foc (BýD), raó (8`(@H) o pneuma (B<,ý:") . Aquesta distinció entre matèria passiva i B<,ý:" actiu és la que està en la base de les posteriors concepcions més espiritualistes, ja que el terme pneuma significa alè o buf, que en llatí és spiritus i va passar a designar la noció de esperit. Per a ells la matèria (à80) �s merament inert, distinta, doncs, a la qualificaci� o determinaci� de l�à80 aristotèlica i el pneuma és qui la dota d�animació. Ambdós, tant la matèria, com el pneuma, són concebuts com a cossos. (Noti�s que el pneuma és corpori, encara que no material). Aquest foc i pneuma és, alhora, un 8`(@H (logos), raó divina i principi vital que forma el pneuma o substància subtil que l�interpenetra tot, donant cohesió al conjunt, i que posseeix les llavors intel·ligibles o ànima del món). Aquesta vida consisteix en un canvi continu que segueix uns cicles eterns sempre idèntics, seguint un procés de ¦iBbD@F4H (ecpírosis), per la qual es compleix una gran purificació o P"2VDF4H (catarsi), a partir de la qual torna a iniciar-se novament el cicle regit pel logos o llei còsmica, que determina el procés regit pel destí.
3) L�ètica estoica es funda en el seu determinisme còsmic ja que, per als estoics, la llei que regeix l�univers és el mateix foc intel·ligent o logos diví que toca la nostra ànima. Davant el determinisme còsmic, l�actitud del savi només pot ser la d�acceptar el destí, ja que tot està regit per la providència del logos. En aquest sentit, ja que tot està sotmès a la providència, tot és racional i just. D�aquesta manera identifiquen destí (Ê:"D:X<0) i providència (AD`<@4"), i sustenten una immortalitat relativa de l�ànima humana, que pot perviure fins al fi d�un cicle còsmic. La mort és entesa com a separació de l�ànima i el cos. D�això s�infereix que l�ànima és també corpòria, ja que en cas contrari no podria donar-se tal separació.
Ja que la física és el fonament de
l�ètica, la màxima moral dels estoics es resumeix amb la sentència: «viu d�acord amb la natura» o,
el que és el mateix, seguint el logos diví (veure text). L�acatament d�aquesta llei separa als estoics de les concepcions hedonistes, com les defensades pels seus coetanis els epicuris, i
crea les bases d�una ètica del deure entesa a la manera intel·lectualista, ja que el seguiment d�aquest deure només és possible per part del savi, que és qui coneix el logos. Però, mitjançant l�acceptació del destí, pot aconseguir-se la tranquil·litat d�ànim pròpia del savi (veure text). La intranquil·litat prové de les passions que fan errar a la raó, en desitjar que les coses siguin d�una manera oposat als designis de la providència-destí. Contra les passions
(BV2@H)
proposen la
GBV2,4" (apatia, absència de
BV2@H o impertorbabilitat), que permet aconseguir la
,Û2L:\" (eutimía, alegria serena) i la
,Û*"4:@<\"
(eudaimonía, felicitat). La virtut, que consisteix en l�eliminació
de totes les passions i en l�acceptació de l�ordre de la natura, ha de mantenir-se fins i tot a costa de la pròpia vida. Per això, els savis estoics aconsellaven (i diversos van practicar tal consell) el suïcidi abans que
acabar for�ats a actuar en contra del deure. Malgrat aquesta �tica de la
resignaci�, els estoics van participar en pol�tica i van defensar tesi oposada a
la tradici�. En sustentar que la natura �s el fonament de totes les lleis, van
afirmar que per la seva naturalesa (physis) tots els homes han d�estar regits per la mateixa llei, amb la qual cosa van propugnar l�abolició de l�esclavitud.
Solen distingir-se tres etapes en l�evolució de l�estoïcisme:
a) Estoïcisme antic (entre els segles III i II a. C.), fundat per Zenó de C�tion i els principals seguidors del qual van ser Arist� de Queos, Cleantes d�Asos (primer successor de Zenó com escolarca) i, especialment, Crisip de Sols (segon escolarca), que va sistematitzar les doctrines principals de l�escola, per la qual cosa se li considera com un segon fundador d�aquesta.
b) Estoïcisme mitjà (s. III a. C.), representat per Paneci i Posidoni. En aquesta etapa l�estoïcisme estén al sincretisme i al eclecticisme, incorpora molts elements platònics, aristotèlics i es preocupa, sobretot, de l�ètica, mantenint un cert contacte amb concepcions religioses orientals.
c) Estoïcisme nou (s. I-III d.C.), més pròxim a l�estoïcisme antic, però centrat especialment en un pensament de tipus moral i religiós que va tenir una gran influència política i social. Els seus representants més característics en l�època imperial romana van ser Sèneca, Epictet i
Marc Aureli.
La Stoa
El contingut d�aquesta web ha estat creat per Jordi Cort�s Morat� i Antoni Mart�nez Riu. El disseny i realitzaci� de la web, aix� com la traducci� al catal� dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cort�s.