passió GEN / PSICOL.
(del llatí
passio, de pati, patir; en grec BV2@H, pathos) En el seu sentit primitiu relacionat amb l’etimologia del terme, la modificació qualitativa -o afecció- que una cosa pateix per acció d’una altra. Així, per exemple, en Aristòtil, per a qui passió i acció, el seu oposat, són categories accidentals del ser (veure cita). En aquest sentit aristotèlic de passió com a passivitat o receptivitat, «estar gripós» és una passió. No obstant això, li és connatural al terme, també des d’antic,
el referir-se a l’emoció o al desig intensos o violents. En l’actualitat
sol definir-se com a emoció o afectivitat extrema, o reacció afectiva (del llatí affectus, estat d’ànim, passió) intensa a un estímul.
És tradicional des d’antic (veure text), i no sols en filosofia, enfrontar la raó a la passió, de manera que normalment ha d’entendre’s que és propi de la racionalitat humana i de la vida ètica sostenir que la raó ha de dominar sobre les passions. Però la valoració de la passió en si mateixa divergeix enormement segons els autors i les seves tendències filosòfiques. És comú considerar que les passions en si no són ni bones ni dolentes, o bé totes bones, segons Descartes (veure cita), i que, per consegüent, hi ha un àmbit psicològic autònom de la passió, les seves causes, els seus efectes i la seva funció amb relació a la acció i a la mateixa vida (veure cita). Entre els encomis a la passió, és característica la inversió del plantejament platònic que fa Hume: la servitud toca a la raó (veure cita); la raó sola no pot ser origen de cap acció ni de cap volició; la raó només pensa, i únicament la voluntat decideix segons les seves lleis pròpies. Per això la moralitat, capaç, ella sí, de regular passions i accions (veure cita), no pot fundar-se en la raó.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.