estímul PSICOL.

(del llatí stimulus, fibló) Tota alteració del medi extern o intern, en forma d’objecte, succés, energia o canvi d’energia, que a través dels receptors, els òrgans dels sentits, és capaç de desencadenar una resposta en un organisme. A la capacitat que té un organisme de ser estimulat se l’anomena excitabilitat, i al fet fisiològic pel que un organisme percep un estímul, sensació.

Els estímuls sensorials són de sis classes: acústics, lluminosos electromagnètics, mecànics, tèrmics, químics i elèctrics. I en tot estímul cal considerar l’aspecte qualitatiu (longitud d’ona, freqüència de vibració o tipus de substància química i diferents condicions de percepció del color, del gust i l’olfacte) i l’aspecte quantitatiu o intensitat (quantitat mínima d’energia necessària perquè hi hagi estimulació o variï). Perquè existeixi sensació, l’energia que constitueix l’estímul ha de produir-se segons unes determinades característiques de qualitat i intensitat, regulades pel «llindar d’estimulació»; per sota del llindar mínim no hi ha sensació i per sobre del llindar màxim hi ha sensació de dolor. La llei de Weber-Fechner determina els llindars diferencials. Segons aquesta llei, «una sensació augmenta en progressió aritmètica, només si l’estímul creix en progressió geomètrica» (veure cita).

El conductisme, teoria que ja fa força temps que s'ha abandonat, explicava, d'una manera força reduccionista i simplificadora, tota conducta com una seqüència o sèrie de seqüències d’estímuls i respostes (E® R), seqüències que són naturals u obtingudes per condicionament.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.