conductisme PSICOL.
Teoria que fa de la conducta humana manifesta l’únic objecte adequat d’estudi de la psicologia. El supòsit fonamental del que parteix és que no hi ha més conducta humana que l’observable en la experiència externa. Nega, doncs, l’existència de «estats interns de la ment», així com qualsevol mena de realitat interna a termes com coneixement, pensament, voluntat, ment, percepció, etc., i en especial, el recurs a la consciència i a la introspecció; fenòmens psicològics que el conductisme redueix a fets fisiològics. De tendència profundament empirista, sosté com a únic mecanisme de aprenentatge l’associació d’estímul i resposta mitjançant el condicionament, una classe d’associació per contigüitat, del qual són també resultat el pensament (forma de conducta implícita) i el llenguatge (forma de conducta explícita). En el conductisme, el subjecte cedeix el seu lloc i la seva importància a l’ambient.
És un corrent psicològic d’origen americà, l'iniciador del qual és John B. Watson. Edward L.Thorndike sés considerat un precursor, igual que també es considera que ho és la reflexologia de Pavlov); la seva obra fonamental és El conductisme (1925).
Conductistes importants són Albert P. Weiss, Edward B. Holt, Walter S. Hunter, Katl L. Lashley, Donald O. Hebb, ZY Kuo, i els pertanyents al neo-conductisme, o la anomenada «psicologia de l'estímul-resposta», per l’ús que fan de l’esquema fonamental de la conducta: E®R
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.