voluntat GEN.
(del llatí voluntas, derivat de velle, voler) Activitat superior del psiquisme humà, orientada a l’acció, entesa com a capacitat de determinar-se un mateix, o sigui, la llibertat, tenint en compte els fins que es representa la raó. O simplement el «voler».
Aristòtil és dels primers a relacionar directament l’ètica amb l’acte voluntari, o la virtut amb la voluntat (veure cita), deslligant-se del intel·lectualisme moral de Sòcrates i Plató. El concepte del terme com a facultat humana lliure, en la seva ús filosòfic, és d’origen escolàstic. Agustí de Hipona planteja, per raons de moral i teologia, la qüestió del lliure albir. En l'escolàstica, la voluntat és la gana racional, el desig sotmès a la racionalitat o a l’enteniment i la capacitat de dur a terme decisions lliures, així com també l’acte mateix d’aquesta capacitat.
La relació entre la voluntat i l’enteniment, o entre voler i conèixer, no s’explica de forma unànime entre els filòsofs escolàstics, i d’aquestes discussions sorgeix l’anomenat voluntarisme. Per a uns, els seguidors de Joan Duns Escoto, la llibertat és la característica formal de la voluntat, mentre que per a altres és «un dictamen de la raó».
Descartes, que la identifica amb el lliure albir, la relaciona amb la possibilitat del error i la fa tant més lliure com més sotmesa a l’enteniment; la voluntat lliure, i no l’enteniment, porta a l’home a l’error (veure text). Spinoza la identifica simplement amb l’enteniment, de manera que les volicions són maneres de pensar i, per aquest, no pot parlar-se d’una voluntat lliure, sinó sotmesa a causes com ho estan totes les coses de la natura (veure cita). Kant identifica la voluntat amb la raó pràctica, l’objectiu de la qual és el desenvolupament d’una «voluntat bona», aquella que actua només per deure, dirigida per l'imperatiu categòric. La raó pràctica, lliure i autònoma, no sols és creadora de l’ordre moral, sinó que aporta el coneixement (pràctic) del món intel·ligible, a què no pot arribar la raó teòrica. El poder creador de la raó pràctica, transformada en el jo transcendental, constitueix el punt de partida de l'idealisme alemany i filosofies derivades.
En l’actualitat el concepte de voluntat es critica tant des de la filosofia analítica com des d’alguns corrents de psicologia, com el conductisme. Parlar d’actes voluntaris i lliures és, per a Gilbert Ryle, autor de El concepte d’allò mental (19949), una mostra de error categorial, una confusió deguda al «mite de Descartes», al dualisme, sempre influent, i a la teoria conseqüent del «fantasma a la màquina». En realitat, no hi ha més voluntat que les volicions i aquestes no són sinó una altra manera de parlar (el món mental) de la conducta humana observable (veure text ). B.F. Skinner és un dels patrocinadors del conductisme rigorós que explica igualment la voluntat, la voluntarietat i la llibertat com a fenòmens de conducta observable, a saber, com a processos sotmesos a condicionament operant.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.