dualisme GEN.
(del grec *LVH, dyas, el primer nombre parell, que representa la indeterminació i que, junt amb el primer imparell, «<, hen, l’un, dóna origen a tota la sèrie de nombres naturals, segons els pitagòrics) En general, la tendència (simplificadora) a suposar que les coses s’expliquen per l’existència de dos principis, irreductibles l’un a l’altre, i no per un (monisme) o per molts (pluralisme). Hi ha sistemes filosòfics i concepcions del món construïts a partir d’aquest supòsit, o que li atorguen un paper important. Així, el mazdeisme persa, religió fundada per Zoroastre, que professa un dualisme ètic presidit per Ormuz i Ahrimán, i el maniqueisme, que admet el principi del bé i el del mal, o la Llum i la Foscor; el dualisme de Plató, que afirma l’existència de dos mons, el visible i l’intel·ligible i, sobretot, la interpretació que fa Descartes de l'home, com compost de dos substàncies irreductibles, ment i cos, tan pròpia del pensament occidental i que ha portat històricament als problemes de la relació ment-cos. Dualista també, en realitat, ha estat la primera interpretació de la natura física feta pels presocràtics, que expliquen la capacitat de canvi per l’oposició de qualitats oposades de la matèria, com són calent-fred, sec-humit, i, en particular, pels pitagòrics, que fonamenten la seva física a l’oposició dual entre allò il·limitat i el que limita (veure cita), amb un notable semblant al dualisme del Yin-Yang (veure cita).
El filòsof alemany Christian Wolff va ser qui va aplicar per primera vegada el terme a l’àmbit filosòfic, oposant-ho a monisme.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.