(del grec :`<@H, mones, un) Doctrina segons la qual que totes les coses són u. El terme l’introdueix en filosofia Christian Wolf (1679-1754), en la seva Psychologia rationalis (§ 32; 1734) -si bé el concepte es troba ja en Aristòtil (veure cita)-, aplicant-lo als sistemes filosòfics que defensen l’existència d’una sola classe de substància, sigui la mental o espiritual, sigui la substància material, o d’un solo principi, espiritual o material, que pugui explicar el conjunt de la realitat.
En general, és la reducció de les coses a una unitat, i això pot succeir en l’ordre ontològic i en l’ordre epistemològic, passant en aquest cas a anomenar-se «monisme metodològic». El monisme pretén eliminar les oposicions i diferències existents entre les diverses classes de realitat o diferents nivells de realitat: entre Déu i el món, convertint-se llavors en panteisme; entre la ment o ànima i el cos o matèria, anomenant-se en aquest cas monisme psicofísic.
En la solució d’aquesta oposició s’elimina un dels elements oposats («tot és esperit», «tot és matèria»), o es converteix a un d’ells en un mer
epifenomen de l’altre («la consciència de l’home és només activitat del cervell») o bé es redueixen ambdós oposats a dos aspectes d’una mateixa realitat, com succeeix en la filosofia de Spinoza.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.