(del grec :`<@H, mones, un) Doctrina segons la qual que totes les coses són u. El terme l�introdueix en filosofia Christian Wolf (1679-1754), en la seva Psychologia rationalis (� 32; 1734) -si b� el concepte es troba ja en Aristòtil (veure cita)-, aplicant-lo als sistemes filos�fics que defensen l�existència d�una sola classe de substància, sigui la mental o espiritual, sigui la subst�ncia material, o d�un solo principi, espiritual o material, que pugui explicar el conjunt de la realitat.
En general, és la reducció de les coses a una unitat, i això pot succeir en l�ordre ontol�gic i en l�ordre epistemol�gic, passant en aquest cas a anomenar-se «monisme metodològic». El monisme pretén eliminar les oposicions i diferències existents entre les diverses classes de realitat o diferents nivells de realitat: entre Déu i el món, convertint-se llavors en panteisme; entre la ment o ànima i el cos o mat�ria, anomenant-se en aquest cas monisme psicofísic.
En la solució d�aquesta oposició s�elimina un dels elements oposats («tot és esperit», «tot és matèria»), o es converteix a un d�ells en un mer
epifenomen de l�altre («la consciència de l�home és només activitat del cervell») o bé es redueixen ambdós oposats a dos aspectes d�una mateixa realitat, com succeeix en la filosofia de Spinoza.
Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.