Déu FIL. REL.

(del llatí deus, corresponent al grec 2,`H, theós, déu) En les religions en general, ser sobrenatural, superior al món, el qual sovint és considerat creador i se li dóna caràcter de persona i del qual depenen les normes de moralitat. Les religions parlen d’un déu o de molts.

Per al teisme, ser personal, únic, transcendent al món, però present en ell, i creador. En la tradició judeocristiana, ser personal, absolut i transcendent, infinit i infinitament perfecte, creador de l’univers, omnipotent i omniscient. L' Escolàstica el defineix com ser subsistent (ipsum és-se subsistens), en oposició al ser que només existeix per participació, en tant que ésser creat, com sosté Tomàs d’Aquino, o simplement com l’ésser, com fa sant Bonaventura. Aquesta interpretació del ser com atribut essencial de Déu prové de la interpretació feta per Filó, i per la anomenada Bíblia dels Setanta, del text del llibre de l’Èxode (Ex 3,14; veure cita), en el que Déu s’anomena a si mateix «Yahvéh» (que potser pot traduir-se com «jo sóc el que sóc»), com «jo sóc el que és», amb una clara intenció de dir «jo sóc “JÒ î<”, l’ésser», que la tradició filosòfica ha interpretat com el «l’ens per excel·lència», l’ésser subsistent, en qui no es dóna distinció entre essència i existència.

Al costat d’aquesta tradició de definir Déu com l’ésser per excel·lència, està la de concebre’l com ésser «infinit», en una primera versió, que neix en Sèneca i que sant Anselm precisa com «allò més gran del que res pot pensar-se», concepte base del seu argument ontològic, com «infinitat», en Duns Escoto, i com a substància infinita en Descartes (veure cita).

Amb la Crítica de la raó pura, de Kant, comença la crítica al concepte metafísic de Déu, que passa a ser un nom buit de contingut cognoscitiu; una idea que representa l’ideal de la raó, però no un concepte de quelcom la natura o existència del qual sigui possible conèixer; s’accedeix a un cert sentit de Déu només per la via dels postulats de la raó pràctica. L'idealisme alemany continua buidant de sentit religiós el concepte de Déu, que identifica amb l’ordre moral (Fichte), l'absolut (Schelling) o la Idea o esperit (Hegel).

En el positivisme lògic, en especial en la filosofia del Cercle de Viena, es consideren enunciats faltats de sentit, o pseudoproposicions totes aquelles expressions lingüístiques de la metafísica o de la teologia perquè els termes fonamentals que s’usen en elles, com «Déu», «l’absolut», «l’infinit», etc., manquen de significat empíric i fan impossible que tals proposicions puguin sotmetre’s a verificació. D’elles pot dir-se que, pel cap alt, serveixen per expressar «una actitud emotiva davant la vida» (veure text).

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.