Déu FIL. REL.

(del llatí deus, corresponent al grec 2,`H, theós, d�u) En les religions en general, ser sobrenatural, superior al m�n, el qual sovint �s considerat creador i se li dóna caràcter de persona i del qual depenen les normes de moralitat. Les religions parlen d�un déu o de molts.

Per al teisme, ser personal, únic, transcendent al món, però present en ell, i creador. En la tradició judeocristiana, ser personal, absolut i transcendent, infinit i infinitament perfecte, creador de l�univers, omnipotent i omniscient. L' Escol�stica el defineix com ser subsistent (ipsum és-se subsistens), en oposició al ser que només existeix per participaci�, en tant que �sser creat, com sosté Tom�s d�Aquino, o simplement com l�ésser, com fa sant Bonaventura. Aquesta interpretació del ser com atribut essencial de Déu prové de la interpretació feta per Fil�, i per la anomenada B�blia dels Setanta, del text del llibre de l�Èxode (Ex 3,14; veure cita), en el que Déu s�anomena a si mateix «Yahvéh» (que potser pot traduir-se com «jo sóc el que sóc»), com «jo sóc el que és», amb una clara intenció de dir «jo sóc “JÒ î<”, l�ésser», que la tradició filosòfica ha interpretat com el «l�ens per excel·lència», l�ésser subsistent, en qui no es dóna distinció entre essència i existència.

Al costat d�aquesta tradició de definir Déu com l�ésser per excel·lència, està la de concebre�l com �sser «infinit», en una primera versió, que neix en Sèneca i que sant Anselm precisa com «allò m�s gran del que res pot pensar-se», concepte base del seu argument ontològic, com «infinitat», en Duns Escoto, i com a substància infinita en Descartes (veure cita).

Amb la Crítica de la raó pura, de Kant, comença la crítica al concepte metafísic de Déu, que passa a ser un nom buit de contingut cognoscitiu; una idea que representa l�ideal de la raó, però no un concepte de quelcom la natura o existència del qual sigui possible conèixer; s�accedeix a un cert sentit de Déu només per la via dels postulats de la raó pràctica. L'idealisme alemany continua buidant de sentit religiós el concepte de Déu, que identifica amb l�ordre moral (Fichte), l'absolut (Schelling) o la Idea o esperit (Hegel).

En el positivisme lògic, en especial en la filosofia del Cercle de Viena, es consideren enunciats faltats de sentit, o pseudoproposicions totes aquelles expressions ling��stiques de la metafísica o de la teologia perquè els termes fonamentals que s�usen en elles, com «Déu», «l�absolut», «l�infinit», etc., manquen de significat empíric i fan impossible que tals proposicions puguin sotmetre�s a verificaci�. D�elles pot dir-se que, pel cap alt, serveixen per expressar «una actitud emotiva davant la vida» (veure text).

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.