La metafísica aristotèlico-tomista pot denominar-se «la metafísica de la participació», perquè es funda en el concepte de participació per trobar una explicació última de la realitat recorrent a principis que estan més enllà del món de l’experiència. El primer a iniciar explícitament aquesta tradició filosòfica és Plató, creador també del terme méthexis (participació). Les coses participen de la verdadera realitat de les idees per la mediació del demiürg que les fa còpies i imatges semblants a les idees. Les idees, al seu torn, participen de la idea de Bé o d'U, perquè la totalitat de les idees s'explica per la composició o barreja entre el principi originari de l'U i el principi de la Díada. La distinció del conjunt de la realitat en un doble pla, el del visible i el l'intel·ligible, segons la terminologia platònica, equival al desdoblament al qual recorre el pensament filosòfic tradicional -des de Parménides fins a Hegel- per explicar la experiència immediata per un principi transcendent, que està més enllà d'ella. La doble realitat, amb els seus dos plans de relacions dintre seu, de manera que el transcendent explica el sensible perquè en aquell es donen les mateixes perfeccions que en aquest, però en el seu grau perfecte, està tan present en la filosofia de Plató i Aristòtil, com en les diverses formes de platonisme i de aristotelisme que han seguit en el transcurs de la història: en Filó, que fa del Déu de la Bíblia «el que és» (veure cita), en el neoplatonisme de Plotí i Porfiri i en la tradició cristiana d’influència neoplatònica, representada per Agustí d'Hipona i el Pseudo-Dionisi; en el neoplatonisme medieval de Joan Escot Eriúgena, en les filosofies escolàstiques medievals, cristianes o àrabs, que admeten el concepte de creació; en el concepte del Ipsum Esse subsistens el ser subsistent per si mateix de Tomàs d'Aquino, al que atribueix la identitat d’essència i existència, identitat que no existeix en cap altre ser pel fet d’estar creat; en tot el concepte fonamental de la filosofia i la teologia escolàstiques, el de la analogia, en què es basa la possibilitat de conèixer d'alguna manera el que és Déu, no d’una forma merament negativa, suposant el que no és (teologia negativa); en el neoplatonisme renaixentista, on els dos plans tendeixen a confondre's panteísticament i, almenys com a rerefons, en l'idealisme alemany, on els dos mons s’identifiquen en un amb característiques de tots dos.