anàlisi GEN.
(del grec G<V8LF4H, analysis, dissolució, resolució) Comprensió de quelcom a través de la seva descomposició en elements, que poden ser parts reals o merament conceptuals. El seu oposat metodològicament és la síntesis. Una anàlisi reductiu (vegi’s reduccionisme) descompon quelcom de tal manera que, després de l’anàlisi, ja no hi ha raó suficient per considerar-ho com quelcom que configuri un tot propi. L’anomenada filosofia analítica utilitza l’anàlisi com a mitjà d’aclarir el sentit dels enunciats filosòfics: un enunciat posseeix, més enllà de la seva superfície gramatical, una estructura lògica susceptible de ser rigorosament analitzada i que determina el seu significat.
Com a procediment metodològic, consisteix bàsicament en la descomposició d’un tot (fenomen, problema, text) en les seves parts components amb la intenció de comprendre’l. El terme «anàlisi» (amb el seu correlatiu de «síntesis») apareix en els Elements de Geometria, d'Euclides (ca. 280 aC) i en el comentari que Papo d’Alexandria (ca. 300-350 dC) va escriure sobre aquest tractat. Per aquesta època, s’entén per anàlisi l’aspecte deductiu d’un procediment demostratiu (que va dels principis a les conseqüències), mentre que la síntesi seria el procediment inductiu (que va de les conseqüències als principis). Aquest procediment metodològic, utilitzat primer en geometria, es va barrejar durant l’Edat Mitjana, per obra d’alguns filòsofs escolàstics del s. XIII, com Robert Grosseteste i Roger Bacon, amb el procediment de la composició, o síntesi, i de la resolució, o anàlisi, que L’Escolástica relacionava amb els aspectes deductius i inductius del mètode científic tal com Aristòtil ho va exposar en els seus Analítics primers i Analítics segons, és a dir, l’anomenada demostració propter quid, o deducció, i la demostració quia, o inducció. A través de l'anomenada escola de Pàdua, amb Giacomo Zabarella (1533-89) com el seu màxim exponent, la idea de l’anàlisi com a moment de resolució en el mètode resolutiu-compositiu passa als autors de la ciència moderna: Galileu i Newton, per exemple. Newton es refereix a aquests aspectes deductius i inductius del mètode científic amb el nom de «mètode de l’anàlisi i de la síntesi». El seu experiment pel qual fa passar la llum blanca del sol a través d’un prisma per descompondre-la en els colors de l’arc iris és un exemple d’anàlisi o resolutio.
Descartes va aplicar a la filosofia la idea d’un mètode fonamentalment analític, provinent del mètode matemàtic, per donar a l’especulació filosòfica la mateixa certesa i seguretat que existia en les matemàtiques. A l’anàlisi (i a la síntesi) es refereixen les seves regles 5 i 10 de les Regles per a la direcció de l’esperit (veure text), així com la regla segona de les quatre que exposa en el seu Discurs del mètode (veure cita).
Kant utilitza un concepte d’anàlisi que suposa sempre el de síntesi; res pot ser analitzat, diu, que no depengui d’una síntesi prèvia de l'enteniment que li hagi conferit existència com a objecte d’anàlisi. Dins el corrent filosòfic de la filosofia analítica, l’anàlisi de l’estructura lògica dels enunciats ha constituït el punt de partida i l’instrument considerat ideal per descobrir l’autèntic significat, no sols dels enunciats, sinó també dels conceptes components dels mateixos.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.