concepte EPIST.

(del llatí conceptus, de concipere, «concebre»; en la tradició filosòfica llatina, «allò que s'ha concebut per la ment») En un sentit ampli, equival a «idea general» o «idea abstracta». Segons ho entén la filosofia tradicional, és el resultat del procés de abstracció, pel que el subjecte (que coneix) aconsegueix una representació mental de l'objecte (conegut) d'una manera general i abstracte.

Un concepte es distingeix d'una imatge en què aquesta posseeix característiques concretes comunes amb algun objecte determinat, mentre que el concepte només conté característiques generals, essencials i definitòries, obtingudes per abstracció. La imatge mental d'una muntanya conté la forma d'alguna muntanya, mentre que el concepte només posseeix les característiques definitòries que s'apliquen necessàriament a qualsevol muntanya: «cims elevats», per exemple. No sols són els conceptes resultat d'un procés cognoscitiu, sinó que, a més a més, segons la interpretació tradicional, com a representació mental que són, són necessaris per pensar les coses, en el sentit que només el concepte posseeix la suficient determinació que fa possible el reconeixement i comprensió d'allò que s'ha percebut pels sentits. Així, el concepte de «flor» s'obté, evidentment, per abstracció de l'experiència de moltes flors observades; però, un cop a la ment, és també el conjunt de característiques mentals amb què pot decidir-se si l'objecte contemplat és, posem per cas, una flor, un fruit o els fulles d'una planta; o el criteri que utilitzem per aplicar els noms a les coses.

Els conceptes serveixen, segons la llarga tradició que comença en Plató, per a «reconèixer» adequadament els objectes de l'experiència, de manera que, la seva relació amb les coses va en una doble direcció; en expressió de Kant: conceptes sense experiències són buits, i experiències sense conceptes són cegues. En última instància, són els hereus i els representants de les antigues formes aristotèliques. Es discuteix sobre el seu grau de realitat: el realisme conceptual els dóna certa entitat independent de la ment i dels objectes individuals, mentre que el nominalisme afirma que, en existir només objectes individuals, la generalitat del concepte no és més que mental. En la filosofia actual, sobretot la d'orientació analítica, els conceptes són l'element conceptual que hi ha entre el signe lingüístic i el significatum o cosa significada pel signe.

Triangle d'Ogden i Richards

Així, al triangle lingüístic d'Ogden i Richards, el concepte ocupa el vèrtex B, que representa el «contingut», o també el «sentit» (Frege), la «intensió» (Carnap) o la «imatge mental» (Saussure) del terme, que és el signe, o millor, el significant, i que es refereix a una cosa o objecte, el significatum. Es relaciona, per consegüent, amb el sentit o significat. Aquí es veu també que les paraules i significants no es relacionen directament amb les coses (significatum), sinó que es relacionen directament amb el concepte.

Els conceptes, entesos com a significats, es refereixen a un món exterior, del que representen objectes (conceptes de noms) i propietats (conceptes de predicats o atributs).

Els tipus principals dels conceptes de noms es refereixen a

Els conceptes de propietats es refereixen a

Unes («filòsof», per exemple, en «Sòcrates és filòsof») i altres («més important que», per exemple, en «Sòcrates és més important que Anaxàgores») poden anomenar-se predicats de l'oració, proposició o enunciat, i la tradició ha distingit, sobretot a les primeres (encara que també a tot concepte de nom abstracte, universal i general), amb el nom de universals.

LÓG. Des del punt de vista de la lògica, als conceptes, en quant contingut conceptual dels termes, els competeixen les dues propietats fonamentals de la extensió i comprensió.

L'explicació que Gottlob Frege dóna dels conceptes aclareix la seva natura predicativa. Així com, en la realitat, allò que hi ha es divideix en objecte o funció, tota expressió del llenguatge o és un nom (que designa o es refereix a un objecte) o és una expressió functorial (que designa o es refereix a una funció). De manera que, en l'enunciat «Cèsar va conquerir les Galies», «Cèsar», és el nom d'objecte i _______ va conquerir les Galies» és l'expressió functorial. L'espai buit admet diverses variables: tots els noms d'objectes que facin vertader l'enunciat (en aquest cas, només un). Per això defineix Frege els conceptes com «una funció, el valor de la qual és sempre la veritat».

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.