inducció EPIST.
(del llatí inductio, acció de conduir, introduir, que tradueix el grec ¦B"(T(Z, epagogé, derivat d'epagein, conduir, portar) En un sentit general, ja des de l'antiguitat clàssica, es refereix a la idea de dirigir-se un mateix o dirigir als altres cap a un concepte general o cap a una veritat universal, a partir de casos menys generals o universals. En la pràctica suposa creure que del coneixement dels fets, directament coneguts, podem passar al coneixement d'hipòtesi, lleis o teories. En un sentit estricte, tal com la defineix la lògica, és una forma no deductiva de raonar o inferir, empleada en la ciència i en la mateixa vida quotidiana, que es caracteritza perquè la conclusió conté més informació que la que contenen les premisses, per la qual cosa, fins i tot sent vertaderes les seves premisses, la conclusió pot ser falsa. Es caracteritza, per tant, com:
-
1) un raonament en el que les premisses no transmeten la seva veritat a la conclusió: no preserva la veritat de les premisses (per consegüent és un raonament invàlid);
-
2) un raonament, la conclusió del qual conté més informació que les premisses (amplia el coneixement).
La primera característica posa en evidència la debilitat de la manera inductiva d'argumentar: utilitzem en realitat raonaments en què no ens sembla contradictori admetre la veritat de les premisses, però no la de la conclusió. La segona característica posa de manifest l'interès que ofereix aquest tipus d'argumentació en la ciència i en la vida pràctica: a diferència del raonament deductiu (deducció), augmenta el coneixement. Els raonaments inductius, malgrat ser invàlids, des de la perspectiva de la lògica deductiva, no manquen d'interès i importància, perquè d'alguna manera són característics de la ciència empírica
Exemple 1
-
El 95 per cent dels italians són catòlics
-
Anna és italiana
-
____________________________________
-
Anna és catòlica
Exemple 2
-
Smith va ser assassinat a la seva casa amb un revòlver del calibre 38 propietat de Jones
-
Jones necessitava urgentment diners per pagar els seus deutes de joc
-
Jones odiava a Smith des de feia anys
-
Jones tenia un romanç amorós amb la dona de Smith, la qual cobraria una assegurança de vida en cas de mort del seu marit
-
Dos testimonis fiables van veure Jones deixar la casa de Smith uns 10 minuts després d'ocórrer el crim
-
Al revòlver es van trobar les empremtes de Jones
-
La muller de Smith va testificar haver conspirat amb Jones per matar el seu marit
-
__________________________________________
-
Jones va matar a Smith
Exemple 3
-
Poc després de la invenció del microscopi, es van descobrir microorganismes en líquids putrescibles, com a caldo de carn o aigua ensucrada amb ferments. Alguns científics afirmaven que els microorganismes sorgien per «generació espontània», però Louis Pasteur va llançar la hipòtesi que s'introduïen en els líquids per l'aire utilitzant com a vehicles partícules de pols suspesa en ell, que entraven en contacte amb els líquids.
(W. Gustason, Reasoning from Evidence, Macmillan College Publishing Company, Inc., Nova York 1994, p. 9.)
En cadascun d'aquests casos, la conclusió no se segueix necessàriament de les premisses i, per més raonables que puguin aparèixer les conclusions, poden ser falses: Anna pot pertànyer al 5% restant de població que no és catòlica; Jones pot ser simplement la víctima d'un complot i no l'assassí i, en el moment de llançar la hipòtesi Pasteur, ben podria haver estat qualsevol altre el medi pel qual els microorganismes entressin en els líquids. Però ningú dubtaria per exemple de la raonabilitat d'una condemna per assassinat contra Jones. La raonabilitat d'aquests arguments es basa en què, si bé la veritat de la conclusió no està garantida per les premisses, aquestes fan molt raonable creure en la veritat de la conclusió. En un raonament deductiu la veritat de la conclusió està garantida per la seva forma lògica (si les premisses són vertaderes), mentre que en un raonament inductiu la veritat de la conclusió depèn de la força de les evidències o de les proves continguda en les premisses. Per aquesta raó, la força inductiva d'un raonament pot ser major o menor, és a dir, el raonament pot ser més o menys probable. Amb tot, un raonament inductivament sòlid pot tenir una conclusió falsa, fins i tot en el cas que les premisses siguin vertaderes. La raó està que, en un argument inductiu, la conclusió va més enllà de les premisses i afegeix informació no continguda en elles; el coneixement que proporcionen no està ja contingut en les premisses, sinó només recolzat per elles. El suport que aquestes confereixen pot ser més o menys fort o feble.
La noció bàsica de força inductiva d'una argumentació (el grau de veritat que s'imposa la conclusió) se sol explicar mitjançant el concepte de probabilitat: si una determinada inferència inductiva és un bon argument (gaudeix de gaire força inductiva), hi ha una probabilitat elevada que la conclusió sigui vertadera. Aquesta probabilitat inductiva admet graus i ve a ser la mesura amb què es valora la força inductiva d'un raonament. Es caracteritza com un concepte condicional («la probabilitat de P a condició que Q»), compost per dos enunciats, dels quals un el constitueix la conclusió i l'altre les premisses o la conjunció de premisses de l'argument inductiu «És molt probable que Pau no hagi volgut venir», és un enunciat probabilitari que pot interpretar-se com a conclusió de «Pau sol ser puntual» i «Passa mitja hora del temps convingut».
En l'exemple (2), anomenant a les premisses A i a la conclusió B, podem dir: que «la Pr (B) és elevada», o que «és molt probable que Jones va matar a Smith». Aquesta probabilitat sol expressar-se, quan és possible, numèricament. Després de llançar una moneda a l'aire, podem suposar que és probable que «la moneda cau de cara» (conclusió: B), ja que sabem que «és simètrica, ben construïda i ja l'hem llançat molts cops i hem vist que les possibilitats es reparteixen per igual» (premisses: A); la probabilitat de la conclusió s'expressa numèricament com: Pr (B)=0,5.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.