ser GEN.
(del llatí és-se, ser, existir) «El que hi ha, o existeix», el concepte més genèric de quants és possible tenir i el més fonamental en l’història del pensament occidental, de Parmènides a Heidegger. Indefinible, per la seva generalitat, va adquirint a través de la història diverses maneres de ser comprès. Parmènides (veure cita) identifica el ser amb tota la realitat, que descriu com una, contínua i immòbil, i l'oposa simplement al no res, o al que no és. Per a Plató és la «vertadera realitat» de la idea (veure cita), però també una més entre un conjunt d’idees fonamentals (la d’existència, junt amb el moviment, la quietud, la igualtat i la diferència; Sofista).
Aristòtil, vertader pare del concepte de ser occidental,
el constitueix en objecte d’estudi de la
metafísica, ciència «que estudia el que és, en tant que és» (òn hei ón) i una de les característiques fonamentals del qual és que «es diu de moltes maneres» (tò òn légetai pollakhos): sent tot ser, no tot ho és de la mateixa manera (veure
text 1 i
text 2). Aristòtil, que baixa el cel de Plató a la terra (sobre la «vertadera realitat» de Plató, diu que la veritat i la falsedat no són de les coses, sinó del pensament
(veure cita) identifica en ser amb la
substància (ousía), o entitat, que és el seu sentit fonamental i la primera de les
categories; cadascuna de les substàncies és subjecte o substrat i és allò que quelcom és pròpiament, això és, la
essència (tò tu ên eînai); les substàncies, a més a més, estan compostes de
matèria i
forma, però la substància pròpiament és
acte i
forma,(veure
hilemorfisme). Una de les substàncies o entitats -el primer motor- és acte pur, manca de matèria i de moviment, però mou
tot l’univers, com mou el Bé a qui el desitja. (veure text).
La tradició cristiana i escolàstica desenvoluparà aquestes nocions aristotèliques obrint-les a la idea de creació, i l’ésser es converteix en «acte de ser» o «acte de l’essència»; ser és existir per un altre o existir per plenitud de la pròpia natura: en el primer cas parlem dels ens creats, que tenen ser per participació, i en el segon, del ser subsistent, Déu creador (veure cita i text). Apareix la distinció entre essència i existència, i la multiplicitat aristotèlica de sentits de ser es converteix en el concepte fonamental de la filosofia i teologia escolàstica: la analogia del ser (veure text).
Amb l’època moderna, l’interès filosòfic es desplaça del ser al
subjecte i a l’objecte del
coneixement i a la noció de
substància. Tant el
racionalisme
com l'empirisme es preocupen per saber què són les coses (quin tipus de substància són, i quines són les seves
qualitats primàries i secundàries) i com és possible conèixer-les (a través de la
raó o a través de la
experiència,
a priori, a ‘posteriori’).
En el s. XVIII el racionalisme alemany renova l’interès per «l’ésser en general». La Filosofia primera o ontologia (1729), de Ch. Wolff és simptomàtica d’aquest renéixer. L’aportació significativa a la història del concepte de ser es deu, no obstant això, a Kant els dos sentits tradicionals del verb «ser» (veure text), l’atributiu o copulatiu (com en «Sòcrates és innocent», i el predicatiu («la reunió és a les cinc») i, dins aquest, l’existencial («Déu és»), Kant, que fa de les categories, i no del ser, el concepte fonamental de la seva filosofia, elimina l’ús de «ser», o existir, com a predicat: una cosa existent -els cent tàlers reals- no té les mateixes característiques que una cosa merament pensada -els cent tàlers pensats- més la característica, o el predicat, de l’existència; existir no és un predicat o una perfecció de l’objecte, sinó només un mode de presentar-se l’objecte a l’experiència (veure text).
La
crítica a la noció de ser i la crítica a la metafísica empresa per Kant en la
Crítica de la raó pura (1781) obre pas a l’interès de la filosofia per la ciència, característica del període contemporani: la superació de la metafísica obre el camí a diversos humanismes, al
positivisme, a l'historicisme, al
vitalisme, l'antropologia, etc.
Hegel reprèn l’enfocament i l’interès clàssic per l’ésser, encara que
el pensa no com el més genèric, sinó com el més immediat,
allò que simplement es pensa sense comparar-ho -oposar-ho- amb res; és la primera de les determinacions de la
realitat, o del tot -o del pensament de la realitat-, i es concep com el que «encara no és res i ha d’esdevenir quelcom» (veure text), i només les successives determinacions i mediacions fan del ser
idea,
natura i
esperit. La introducció de l’oposició, o
contradicció -tot el contrari de l’antiga analogia- en la noció mateixa de ser, com a força del
esdevenir de tot, és a dir, la concepció
dialèctica, ha constituït una manera radicalment nova de pensar la realitat, que ha tingut la seva versió sociològica i històrica en el
marxisme.
La filosofia del s. XX va donar l’esquena a la filosofia clàssica del ser, almenys en
les seves dues orientacions o corrents més difoses: el
neopositivisme i la fenomenologia, encara que en aquesta amb matisos. És simptomàtic respecte d’això l’estudi de
Carnap sobre La superació de la metafísica mitjançant l’anàlisi lògica del llenguatge (1932), on sosté la tesi que les
proposicions metafísiques són «totalment
carebts de sentit» i que la majoria de
pseudoenunciats ho són a causa d’un mal ús del concepte «ser». La
fenomenologia, després, això sí, que
Nietzsche sostingués la falta de
sentit universal i el sencer enfocament de la filosofia occidental des de
Plató, critica per obra de
Heidegger, l’orientació de la metafísica i, amb ella, la noció de ser tradicional. Acusa a la filosofia tradicional d’haver
caigut en l’oblit del ser, per no haver sabut
distingir entre en el «ser» i el «ens», distinció que anomena
diferència ontològica, i ocupar-se només dels ens, com
ontologia i
teologia; equival això a dir que la
metafísica occidental parla de coses, de ens, i del ens suprem que és la seva causa, quan del que té sentit parlar és del
home, l’únic dels ens que és capaç de preguntar-se per l’ésser, d’aquell ser a qui «li va en el seu ser» saber què és l’ésser. La metafísica es converteix en anàlisi existencial, i queda oberta la porta per als diversos
existencialismes de l’edat contemporània, que identifiquen l’ésser (de l’home) amb la
existència (humana).
Per a la lògica moderna, «ser» no és el predicat que s’aplica a un subjecte, o objecte, sinó una modalitat del predicat, el quantificador, existencial (veure exemple), almenys un membre de la classe de la que es parla en l’enunciat.
El contingut d'aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.