existència GEN.
(del llatí existere o exsistere, sortir de, elevar-se de, mostrar-se, que no és el sentit en què s’utilitza en filosofia) En filosofia l’existència és l’altre element conceptual amb què, a més de la essència es determina a tot ens; significa que quelcom és, en oposició a l’essència, que significa allò que una cosa és. És a dir, la pregunta pel què és una cosa fa referència a la seva essència, mentre que la pregunta per si una cosa és o no és, fa referència a l’existència.
S’oposa igualment a la possibilitat, pròpia de l’essència, i indica «actualitat», presència de quelcom en la realitat. La filosofia escolàstica caracteritza amb aquest terme en ser que rep el seu ser d’un altre i al que defineix com aquell que té existència, però que no és l’existència. No és existència aquell ser en el que l’existència és diferent de l’essència: s’afegeix a l’essència d’un ésser finit perquè aquest existeixi (veure cita). Segons Tomàs d’Aquino, tot ens és una essència actualitzada pel ser . No tota l’Escolàstica veu l’existència amb la mateixa perspectiva; no és estranya entre els escolàstics, per exemple, en el escotisme, l’afirmació que l’existència és un mode de ser i fins a la que no forma part de la mateixa noció de ser (essencialisme).
La filosofia moderna accepta el caràcter correlatiu d’essència i existència, distingint ambdós aspectes sense aprofundir en la problemàtica escolàstica, però discuteix sobre el valor de l’argument ontològic, basat en la noció d’una existència exigida, com una propietat o una característica, per la essència. Kant insisteix en què l’existència no és un predicat de l’essència, i l’entén com la «posició absoluta» d’una cosa (veure text).
L’existencialisme replanteja el sentit del terme, sobretot en relació amb l’home.
Tant Heidegger com Sartre posen de relleu que només a partir de la seva existència comprèn l’home la seva essència. A l’existència de l’home, a la seva manera d’estar en el món, que no és el simple «estar davant els ulls» d’una cosa, anomena Heidegger Da-Sein, «ser aquí» (veure cita).
Sartre anomena a la realitat humana -que defineix com a mer existir- subjectivitat (veure text) o també consciència.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.