Tomàs d’Aquino (sant) (1225-1274) HIST.
Considerat el filòsof i el teòleg
més important de la filosofia escolàstica. Va néixer al castell de Roccasecca, Frosinone, fill de Landolfo, comte d’Aquino. Es va educar al monestir de Muntanya Cassino i després a l’universitat de Nàpols (1239-1244), on als catorze anys emprèn l’estudi de les «arts». El 1244 ingressa en l’ordre dels dominics. La mare, que s’oposava a tal decisió, encarrega a un altre dels seus fills que li segresti i tanqui al castell. Lliure, al fi, de l’oposició de la seva família, al cap d’un any marxa a París, on és deixeble predilecte de Albert Magne, a qui segueix després a Colònia; tornat a París, redacta el
Comentari a les sentències
(1254-1256), inicia la seva feina com a professor i ensenya en distints llocs d’Itàlia i França: Anagni, Orvieto, Roma, Viterbo, París i Nàpols. En aquesta època escriu les seves obres, entre la qual destaquen Summa contra gentils, escrit amb finalitat missionera, i sobretot la Summa theologiae, considerada l’obra de
més rellevància de tota l’escolàstica. Mor mentre es dirigia al concili de Lió, convocat per Gregorio X, a l’abadia de Fossanova. Va ser canonitzat per Joan XXII, el 1323, i proclamat doctor de l’Església el 1567. Després de la Contrareforma, va ser considerat com el paradigma de l’ensenyament catòlic, però les seves doctrines no sempre havien estat comunament acceptades. El 1277, el bisbe de París, Tempier, instigat pel papa Joan XXI, abans Pere Hispà, i els manuals del qual s’utilitzaven en moltes universitats europees, condemna un determinat nombre de tesi entre les quals una vintena són tomistes; el mateix any, Roberto Kilwardby, dominic i arquebisbe de Canterbury, prohibeix una trentena de tesi a la universitat d’Oxford, la majoria de les quals són tomistes. Des de 1280, els franciscans recorrien, amb fins polèmics, a un Correctorio sobre el frare Tomàs, redactat per
Guillem de la Mare, en el que es passava revista als errors tomistes.
El gran mèrit que s’atribueix a Tomàs d’Aquino és el d’haver aconseguit la millor síntesi medieval entre raó i fe o entre filosofia i teologia. Les seves obres són eminentment teològiques, però, a diferència d’altres escolàstics, concedeix, en principi, a la raó la seva pròpia autonomia en totes aquelles coses que no es deguin a la revelació. Per expressar aquesta autonomia i naturalitat de la raó recorre a la filosofia aristotèlica com a instrument adequat i, així, per combatre el averroisme llatí, utilitza les seves pròpies armes: els textos mateixos d'Aristòtil. En la tasca d’harmonització de l’aristotelisme amb el cristianisme, algunes de les qüestions que Tomàs d’Aquino ha de tractar de diferent manera són: Déu primer motor d’un món etern, l’ànima mera forma del cos, la preexistència de les essències.
Concep Déu no merament, a la manera d’Aristòtil, com el primer motor que, des de sempre, mou un món etern, ni tan sols a la manera d'Averrois i Avicenna, com a causa primera d’un món etern, sinó com l’ésser subsistent, o simplement l’ésser mateix, noció que es constitueix en l’idea central de tot el seu sistema. «Ser», que en Aristòtil és la idea de «ser en quant
que ser», es converteix en «existir», i explica aquesta noció des de la idea de creació, com un rebre l’ésser d’un altre o un començar a existir per un altre; el que
crea, per tant, ha de ser la perfecció de l’existir, i en ell es troba la plenitud o el acte pur de ser: actus essendi. Només en l’ésser subsistent, Déu, l’essència del qual és existir, s’identifica realment la essència i l’existència; en allò que s’ha creat, essència i existència es distingeixen i tota essència, la de l’home, per exemple, arriba a existir només quan rep l’ésser per la creació, sent llavors un compost d’essència i existència. La creació és un acte lliure de Déu, que dóna origen al temps. La tesi del «ser com a acte», central en la metafísica de Tomàs d’Aquino,
exigeix el complement de l'analogia del ser: l’ésser que, segons Aristòtil, «es diu de moltes maneres», permet entendre Déu a partir d’allò que s’ha creat afirmant alhora que és molt distint de tot el que crea (veure text). L’analogia permet construir els arguments de la existència de Déu, o les conegudes
cinc vies o maneres d’arribar a saber que Déu existeix a partir de les coses (veure text).
Les idees de Tomàs d’Aquino sobre l’home són igualment innovadores, respecte de les d’Aristòtil: l’home és un compost d'ànima i cos, però l’ànima no és la mera forma del cos, que pereix amb ell; és la seva forma, però li dóna a més a més l’ésser i la individualitat: l’home existeix i és individu per l’ànima, principi de vida vegetativa, sensitiva i intel·lectual; cada ànima posseeix, a diferència del que sostenien Averrois i Avicenna, el seu propi enteniment agent i el seu enteniment possible; cada ànima és pel mateix dipositària de la seva pròpia immortalitat.
L’autonomia que atribueix a la raó humana, fins i tot sent limitada, planteja en principi la possibilitat d’una autèntica activitat filosòfica independent de la fe que, no obstant això, Tomàs d’Aquino no arriba a desenvolupar.
Va escriure comentaris sobre diverses obres d’Aristòtil i va practicar tots els gèneres literaris escolàstics de qüestions disputades, qüestions quodlibetals, tractats, etc.; destaquen, a més de les esmentades, De veritate i De regimine principum.
És destacable l’aportació de Tomàs d’Aquino a la noció d’estat modern i al sorgiment de la ciència política. Aplica el naturalisme aristotèlic també a la societat, que anomena civitas o civilitas, i distingeix en
l’home la doble condició de ser «humà» i «ciutadà»: el ciutadà és l’home polític, no el mer home. Seguint Aristòtil, per a qui la natura no fa res en va, tant la civitas com la condició de ciutadà han de poder arribar a la seva plenitud; per la qual cosa l’Estat és un producte de la natura de la mateixa manera que l’Església és un producte d’allò sobrenatural. La «congregació d’homes», que és el Estat, ha de poder aconseguir la seva plenitud el mateix que l’Església. Si l’Estat és un producte de la natura, també ho és la llei de l’Estat, o sigui, la llei positiva, la qual, no obstant això, deriva de la llei natural, per la qual cosa ha d’estar d’acord amb ella. Tota llei es justifica únicament pel bé comú, i només aquest justifica el poder (veure tomisme).
Obres de Tomàs d'Aquino
Opera omnia, Editio leonina, ed. crítica, Roma 1882 (incompleta).
Opera omnia, 34 vols., Parma 1852-1873; reimpr. Nova York 1948-1950.
Summa theologiae, 5 vols., BAC, Madrid 1915 (text de l'Edició leonina).
Traduccions al castellà:
Suma contra los gentiles, 2 vols., BAC, Madrid 1968, 2ª ed.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.