Averrois (Ibn Rushd o Avén Rushd) (1126-1198) HIST. `14.wav’, `play"]

El més important dels filòsofs àrabs de l’Edat Mitjana, Ibn Rushd, conegut com «Averrois» pels llatins, va néixer a Còrdova, de família de juristes. Va adquirir una erudició enorme, que comprenia tots els camps del saber: teologia, dret, poesia, medicina, matemàtica, astronomia i filosofia; va exercir el càrrec de qadi (jutge) a Sevilla i va ser metge, des de 1182, en la cort d’Abû Ja Yûsuf, rei almohade, qui li va encarregar comentar les obres d’Aristòtil. Els seus enemics van aconseguir fer-lo caure en desgràcia davant el fill i successor de Yûsuf, al-Mansûr, que el va exiliar a Lucena, prop de Còrdova; va morir al Marroc, però les seves restes van ser traslladades a Còrdova.

Va escriure tres tipus d’obres: Grans comentaris (o comentaris literals sobre els textos d’Aristòtil), Comentaris mitjans (on amb un estil més del seu temps cita només les primeres paraules dels textos) i Resums i Epítomes, que són explicacions aristotèliques breus, però més personals (en les que critica els seus antecessors; a Avicenna, per exemple). Va imposar tal rigor en els seus comentaris que no sols li van merèixer el sobrenom de «el comentador» (d’Aristòtil), sinó que aquests estudis es van imposar entre els escolàstics llatins, entre ells Tomàs d’Aquino, com a model de comentari. La seva fama, no obstant això, es deu sobretot a la manera com planteja la relació entre filosofia i teologia, i a la seva oposició a la reacció teològica protagonitzada per Algatzell, contra qui va escriure Incoherència de la incoherència, coneguda en llatí com Destructio destructionum [Destrucció de la destrucció].

Segons el seu Tractat decisiu sobre l’acord entre filosofia i religió, els homes es divideixen en tres classes:

Hi ha, per aquests darrers, una sola veritat del text sagrat, encara que accessible segons dos sentits: uns (els retòrics) accedeixen només al seu sentit literal i manifest, mentre que les altres dues classes d’homes accedeixen al seu sentit profund i ocult. Els teòlegs són els mestres de la fe, però no afegeixen res propi en la seva comprensió, i si divulguen el sentit ocult no causaran més que despropòsits. D’aquí que se li atribuís durant el s. XIII en les discussions escolàstiques, la teoria de la doble veritat, que en realitat no va sostenir. Sí que va sostenir, segons sembla, la tesi del «enteniment separat», constituït tant per l’enteniment agent com pel enteniment passiu. Ambdós són independents de l’individu, no engendrats i únics per a tota la humanitat, i cap d’ells és forma substancial del cos; actuen de forma distinta en l’acte de conèixer o en la formació de coneixement en l’home: l’enteniment agent actua com a forma o acte que suscita el coneixement d’allò intel·ligible, i el pacient o material (hílico) com a capacitat o potència d’entendre. Per a Averrois, la ciència o el coneixement -que explica de forma molt complexa- és un procés d’adquisició (el «enteniment adquirit», d’Alexandre d’Afrodísia) d’aquesta fusió de l’enteniment agent amb el pacient, a manera de matèria i forma; un procés ideal en què l’adquisició completa del coneixement suposa la pèrdua de la pròpia individualitat (i el guany d’un jo comú). A aquesta espècie d’ànima o enteniment universal va anomenar Leibniz «monopsiquisme». Les doctrina d’Averrois sobre l’enteniment separat són tradicionalment confuses; els escolàstics les van entendre com una afirmació que l’home no és personalment immortal. Aquesta afirmació, junt amb la de l’eternitat del món i l’acusació de mantenir la doctrina de la doble veritat, van configurar el denominat averroisme llatí. Averrois va exercir una enorme influència en tots els comentaris aristotèlics dels s. XIII al XVII.

Obres d’Averrois averroes;"]

Corpus Commentariorum Averrois in Aristotelem, ed. por Medieval Academy of America, Cambridge, Mass. 1949s.

Traducciones castellanas:

Epítome de Física (Filosofía de la naturaleza), Madrid 1987.

Destrucció de la destrucció, Laia, Barcelona 1991.

Epítome del libro sobre la generación y la corrupción, Madrid 1992.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.