filosofia àrab HIST.
És la filosofia pròpia
del món islàmic feta en llengua àrab, i que comprèn un complex conjunt de doctrines
filosòfiques que es desenvolupen al llarg de la història de l'imperi àrab oriental
i occidental. Es caracteritza aquesta filosofia, a l'igual de la cristiana medieval,
per haver de respectar les creences d'un llibre sagrat, en aquest cas el Alcorà,
i veure's obligada a definir les seves relacions, a vegades tempestuoses i contradictòries,
amb la religió o la teologia. Sorgeix pròpiament
en el s. IX, a Bagdad, en una època culturalment fosca per al món cristià, quan
els califes de l'era abbasida (descendents d'al-Abbas, oncle de Mahoma) inicien
la recopilació i traducció de manuscrits de la filosofia grega. Aquest període
de traduccions, iniciat cap al any 800, però que assoleix el seu màxim esplendor,
sobretot en el que respecta a la filosofia, sota el califat d'al-Mamûn (813-833),
el qual va crear en el 832 a Bagdad (fundada en el 765) la «Casa de la Saviesa»,
escola de traductors del sirià i del grec a l'àrab, representa l'època que la
cultura àrab s'apropia de la cultura filosòfica grega. Es tradueixen totes les
obres de Plotí, Galè, Euclides
i Ptolomeu i alguns diàlegs
de Plató -Sofista, República, Timeu, Les lleis,
per exemple-, però l'interès se centra en les obres del corpus
aristotèlic autèntiques, i algunes altres falsament atribuïdes, com
les posteriorment influents obres del Llibre sobre el bé pur,
conegut en occident com Liber de causis (del neoplatònic
Procle) i la Teologia d'Aristòtil, entre
d'altres. Juntament amb elles, comentaris que harmonitzaven Aristòtil
amb Plató, sobretot de Alexandre d'Afrodisia.
S'inicia, entre els mateixos traductors, certa obra filosòfica pròpia, en què
destaquen el cristià sirià Hunayn ibn Ishâq (808-873), amb textos filosòfics
i teològics a la vegada, i Abû Bishr Mattâ ibn Yunis (m. 940), autor de comentaris
a Aristòtil. S'atribueix a aquest autor una discussió pública coneguda com a
la «controvèrsia de Bagdad», en què s'enfronta com «filòsof» (seguidor de la
lògica grega) contra un «gramàtic» (el que interpreta el text sagrat).
A
la filosofia que van prendre dels grecs els àrabs la van anomenar falsafa
(als filòsofs, se'ls anomenava falasifa, plural de faylasuf);
així mateix en l'època abbasida i recolzats pels mateixos califes, van desenvolupar
una teologia basada en l'Alcorà, però amb influències també cristianes i jueves,
que van anomenar kalâm, de contingut més aviat «apologètic» i jurídic-religiós:
els qui la practicaven eren anomenats mutakallimûn i, d'aquests, els
més antics es van denominar «mu'tazilíes» («aïllats»). El mu'tazilismo
representa, doncs, la doctrina oficial del islam,
i suposa un pensament especulatiu important que, d'entrada, no s'oposa a la
filosofia; són més ben racionalistes i dialèctics. Abû Yûsuf Ja'qûb ibn Ishâq
al-Kindî (ca. 800-866) pot ser considerat el primer
filòsof de l'islam, dins de la primera tradició hel·lenitzant; s'oposa als mu'tazilíes
i concilia pacíficament la filosofia amb la visió religiosa de l'islam, iniciant
així el primer racionalisme filosòfic musulmà. Cap al s. X aquest racionalisme
adquireix un matís radical i laic: Abû Bakr ibn Zakaruiyâ al-Râzi (864-925),
anomenat «Rahzés» pels llatins, mèdic, alquimista i filòsof, planteja una disjunció
absoluta entre filosofia i creença: no es pot alhora ser filòsof i creure en
les «faules» dels profetes; la seva obra va ser destruïda i només queden testimonis
de les seves doctrines en altres autors. A aquesta mateixa època pertanyen els
científics, matemàtics i astrònoms al-Birûnî, al-Khwârismî i Ibn al-Haitam,
el «Alhacén» dels escolàstics llatins. Així mateix en aquesta època creix amb
força el sufisme (potser transcripció del grec F@NóH,
sophós, savi, els «sufís» són místics i santons), que es manifesta com un
moviment espiritual de caràcter místic, però també
especulatiu, oposat durant un temps a la religió oficial, i que ara s'uneix
a la filosofia (falsafa) i al racionalisme dialèctic del kâlam
per formar una de les línies que, en contradicció o concòrdia, configuren el
pensament islàmic posterior.
Al-Fârâbî,
filòsof sufí, segueix la pauta dels hel·lenitzants, inicialment traçada per
al-Kindî,
procurant harmonitzar Aristòtil amb un Plató més aviat neoplatònic. A ell es
deuen els temes més bàsics i característics de la filosofia medieval àrab i,
almenys parcialment, també de la cristiana. Prossegueix els seus mateixos plantejaments
el cèlebre i influent Ibn Sînâ, Avicenna (980-1037),
les obres del qual traduïdes al llatí suposen el massiu ingrés del pensament
d'Aristòtil a occident. En aquesta mateixa època,
la pacífica convivència entre filosofia i teologia apareix també en l'activitat
intel·lectual dels «germans de la puresa», comunitat ismailiana de la ciutat
de Bàssora, els objectius de la qual apunten ni més ni menys que a purificar
la religió a través de la filosofia (també neoplatònica).
A partir de 1055, amb
l'arribada al poder dels turcs seldiúcides, el gir social afavoreix l'estima
de la teologia i menyspreu de la filosofia. Amb
Al-Ghazâlî (1058-1111), anomenat Algatzell pels occidentals, que el consideren
equivocadament filòsof i deixeble d'Avicenna, la crítica a la filosofia arriba
al seu zenit, al punt de considerar-l'un fals saber, que no té tota certesa
i inútil per pensar la religió. El teòleg iranià al-Sharhâstanî (1086-1153)
expressa idees semblants en la seva obra titulada Lluita contra els filòsofs
i el seu Llibre de religions i sectes, on al temps que combat a Avicenna
declara de tot punt impossible una filosofia de la religió.
Encara
que no pugui afirmar-se que, després de Algatzell la filosofia es traslladés
de l'orient a l'occident islàmic -de Bagdad a Còrdova-, perquè encara es va
cultivar en orient, després de l'arribada, cap a 1242, dels mongols a Pèrsia,
el pensament especulatiu de la falsafa inicia la seva desaparició, que
culmina amb la dominació de l'imperi otomà, iniciada en el s. XV i que s'aferma
amb la presa de Constantinoble en 1453. L'islam oriental només conservarà certs
focus de filosofia avicennista, en l'Iran, que arriben fins a l'actualitat.
Cap a 755, amb
la formació de l'emirat de Còrdova i després, en el 929, amb el califat, comença
a la Península Ibèrica la dominació musulmana i el desenvolupament progressiu
de l'islam occidental, en terres d'Andalusia, que pren l'alternativa filosòfica
de l'orient islàmic. La primera figura filosòfica sembla Ibn Masarra, d'origen
no àrab, nascut cap a 883, i que viatja a Medina i La Meca i no torna fins al
regnat del omeya Abd al-Rahmân III; sosté la utilitat de la filosofia per desentranyar
el sentit ocult del Alcorà i la llei religiosa, a través d'una comprensió
racional del món, amb un rerefons d'idees d'origen gnòstic
i neoplatònic. En la mateixa línia es troba Ibn Hazm
(994-1064), de Còrdova, jurista i teòleg, que ensenya i escriu durant l'època
de la reacció antifilosòfica i anticultural d'al-Mansûr, que mana destruir els
40.000 volums de la biblioteca dels califes de Còrdova.
Amb l'arribada
dels berbers almoràvits (1086-1147), verdaders reformadors religiosos, s'inicia,
contra tot pronòstic, la primera gran època filosòfica en al-Andalus. Ara i
aquí, en el s. XI, com havia succeït a Bagdad, en el s. X, té lloc una disputa,
anomenada la «controvèrsia de Saragossa», en què s'enfronta la interpretació
tradicional dels textos religiosos amb la qual aporta la filosofia, de tendència
hel·lenitzant. La primera postura la defensa Ibn al-Sîd (1052-1127), filòsof
de Badajoz, que veu amb bons ulls la conciliació entre filosofia i religió,
i la segona Ibn Bâjja.
Conegut entre
els llatins com Avempace, Ibn Bâjja neix a Saragossa
i mor en Fes, cap a 1138. Metge, matemàtic i astrònom, ocupa càrrecs públics
a Saragossa i després a Sevilla, i és el prototip de filòsof àrab racionalista
i incrèdul. Perquè escriu en una època de descomposició política dels regnes
de taifes i de les conquistes d'Alfonso VI de Castella, malgrat defensar
la filosofia com forma teorètica de vida, es refugia en un sistema de vida
solitària, en què els ideals filosòfic-polítics d'al-Fârâbî es redueixen
a la consecució d'una
unió individual de l'home amb les intel·ligències separades, o enteniment
general. Tal com exposa en el seu Règim del solitari, els homes que assoleixen
aquest autoconeixement per via intel·lectual, aquesta vida estrictament filosòfica,
són els que constitueixen, en la terra, l'única ciutat ideal possible, en què
no hi ha necessitat ni de metges ni de jutges; els homes solitaris d'Avempace
han assolit la perfecció. En astronomia, Avempace es va adherir a les idees
de Al-Bitrûgi, (anomenat Alpetragius pels
llatins) amb la intenció de corregir les teoria ptolemaica dels epicicles amb
la cosmologia aristotèlica.
Derrotats els
almoràvits pels almohades, es produeix la unificació de tot l'islam occidental.
El nou marc polític representa la segona fase florent de desenvolupament de
la filosofia que, amb Ibn Tufayl i Ibn Rushd, alcanza el seu apogeu en el s.
XII. Ibn Tufayl, o Abentofail, metge, filòsof i
poeta, és conegut sobretot per la seva novel·la filosòfica, El filòsof autodidacte,
amb la qual dóna forma literària a les idees filosòfiques del Règim del solitari,
d'Avempace: la filosofia, manera teorètica de viure, camí solitari que l'home
emprèn per a unir-se amb el enteniment agent.
Averrois
(1126-1198), Ibn Rushd o Aven Rushd, representa la culminació de la filosofia
àrab occidental, com Avicenna ho és de l'oriental.
A banda dels seus comentaris literals a Aristòtil, tan influents després en
el món cristià, la seva manera d'entendre les relacions entre filosofia i religió
pot considerar-se una aportació paradigmàtica per a tota la filosofia medieval.
La seva postura de total autonomia filosòfica queda reflectida en la seva obra
de crítica a al-Ghazâlî, Incoherència de la incoherència, també
coneguda com a Destrucció de la destrucció. Moltes de les seves idees
passaran a l'escolàstica medieval cristiana amb el
nom d'averroisme llatí.
La sort final d'Averrois,
que va haver de marxar a l'exili de Lucena, prop de Còrdova, significa també,
encara que sigui només per coincidència temporal, el final de la filosofia islàmica
en occident. A finals del s. XII, la política d'intolerància dels almohades
anuncia el final de l'interès per la filosofia i el pensament racional del món
islàmic d'occident. A partir d'ara, a través de les escoles de traductors, la
filosofia àrab passa al món cristià en forma de traduccions de la filosofia
grega i comentaris.
Pronunciació
dels noms dels filòsofs i científics àrabs més
importants
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
