Alexandre d’Afrodísia (s.II-III d.C.) HIST.
Dues són les tesis fonamentals de la interpretació aristotèlica
d’Alexandre d’Afrodísia, encara que estan íntimament relacionades: una fa referència a les relacions entre els
diferents tipus d’enteniment, i desenvolupa una teoria que en Aristòtil estava simplement esbossada; l’altra, relacionada amb l’anterior, fa referència a les relacions dels universals amb les coses particulars, i prefigura una posició de tipus nominalista. Segons ell, en l’home
hi ha tres enteniments:
el material o físic, anomenat també enteniment possible, que és pura possibilitat en l’home d’arribar a tenir actes mentals (tal com es presenta en el nen o en l’home
capaç d’aprendre un art, però que encara no el posseeix);
l’enteniment adquirit
(in habitu), que s’identifica amb els actes mentals (el que existeix en els adults) i
un tercer enteniment (el que Aristòtil denominava «l’enteniment exterior») a què dóna el nom d’actiu o enteniment agent: aquest és
la causa que el primer enteniment arribi a ser el segon.
D’aquesta manera, només l’intel·lecte actiu
o
enteniment agent és separat, i la seva acció és la que permet que
l’enteniment pacient o passiu, que és un enteniment material, arribi a convertir-se en intel·lecte adquirit (adeptus). Així, les ànimes dels individus no són immortals, ja que no posseeixen la seva forma separada, sinó que només participen de
l’enteniment agent. A més a més, segons Alexandre d’Afrodísia, per a Aristòtil
aquest enteniment actiu s’identifica amb el pensament que es pensa a si mateix, la primera causa o Déu.
La declaració de la impossibilitat de la immortalitat de l’ànima individual es lliga a la tesi aristotèlica, reinterpretada per ell, sobre la inexistència dels universals separats de les coses. Els universals
solament
tenen existència en el moment de ser pensats, ja que són fruit de l’activitat analítica de la ment, de la mateixa manera que una forma no pot existir sense ser forma d’una matèria (hilemorfisme). Aquesta interpretació de
l’enteniment agent va tenir una gran importància en l’escolàstica
àrab i en la filosofia del Renaixement, donant lloc a
l’anomenat alexandrisme.
Filòsof aristotèlic, natural d’Afrodísia, que va ensenyar a Atenes entre els anys 198 i 211 d.C.
Va ser deixeble d’Hermini i d’Arsitocles de Messina. Iniciador del comentari filològic aplicat a les obres de Aristòtil, a
qui comenta i defensa contra les interpretacions espúries, especialment les dels estoics. En els seus comentaris, que només ens han arribat parcialment, va fer conèixer les
diferentes variacions entre diferents còpies, i proposa criteris per adoptar una lectura determinada i no altres.
Alexandre d’Afrodísia, que coneixia també els textos aristotèlics actualment perduts (els diàlegs), intenta elaborar una interpretació plenament «aristotèlica» d’Aristòtil. Ha estat considerat el major dels comentaristes d’Aristòtil en l’antiguitat, la qual cosa li va valer el sobrenom de «segon Aristòtil» o «l’Exegeta». Els seus comentaris van ser traduïts al sirià, a l’àrab i al llatí, i van tenir gran influència en la tradició filosòfica posterior.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.