individu GEN.

(del llatí individuum, indivís, en el sentit del que no té parts, com el grec þJ@:@H, àtoms, o bé en el del que no pot repetir-se en una pluralitat iguals)

En la metafísica clàssica, el singular -objecte, animal o persona- que és subjecte concret i particular d’una natura o essència, a què li correspon una situació espaciotemporal pròpia i exclusiva. Així, són individus la rosa del jardí i l’amic en qui un confia. En quant que és particular i concret, el seu oposat és allò universal i allò abstracte. La indivisió que l’etimologia llatina de la paraula atribueix a l’individu es refereix a la seva entitat com a element diferenciat de la seva espècie, no a la seva organització en parts diferents o diferenciables; la divisió d’allò individual suposa la seva desintegració com a membre d’una classe o espècie determinada.

La gran prerrogativa dels individus i d’allò individual és que només ells existeixen, mentre que els universals i abstractes només existeixen en la ment o el pensament, encara que no falten teories metafísiques que defensen també l’existència d’entitats universals, per exemple, el platonisme i les seves diferents versions històriques.

Preguntar-se per la raó que fa que quelcom sigui precisament aquest individu i no un altre és preguntar per la individuació o el principi d’individuació. A banda d’aquesta, una altra de les qüestions que la tradició filosòfica es planteja sobre els individus és la de si allò singular i concret pot ser objecte de ciència, cosa que en principi nega Aristòtil en afirmar que només hi ha ciència d’allò universal.

Veure també coneixement d’allò individual.

AristòtilHIST. Per a Aristòtil, l’individu és la substància primera (ousía prote), que és un compost de matèria i forma; a ell només l’incumbeix l’existència real com «això» (tode ti, singular, individu), que -en el pla lògic- és el subjecte que no s’afirma o predica de res i de qui tot pot afirmar-se; només els predicats (propietats) poden ser universals i estar en molts, i per aquesta raó afirmar-se o predicar-se de molts. D’aquí que els escolàstics medievals fessin de la indivisibilitat intrínseca i de la incomunicabilitat les característiques pròpies d’allò individual, tal com apareix en la definició de Tomàs d’Aquino: «individu és el que en si no està dividit, però que es distingeix o divideix de tot el altres».

La noció lògica de l’individu com a subjecte de totes les seves predicacions porta a Leibniz a la idea que la noció de substància singular implica el coneixement -almenys per a una ment divina- de tots els predicats que poden atribuir-se-li. D’aquí també la seva noció de mònada com a substància simple individual, tancada en si, però que alhora reflecteix tot l’Univers. Amb el pas del temps, la noció d’individu ha anat perdent el seu caràcter ontològic i s’ha convertit més aviat en el mer objecte de denotació o referència; els objectes de què parlem són individus però no necessàriament particulars: podem parlar de la bondat i diferenciar-la de l’honradesa, i ambdues coses són universals o abstractes, i no particulars, però estan individualitzades perquè són objecte, per exemple, de la nostra consideració ètica.

 Referit al home, l’individu és l’ésser humà de qui es diu que és un sí mateix i de qui s’afirma el caràcter moral i la responsabilitat com persona lliure.

 

LÓG. En lògica, l’individu, o millor el terme individu, és el que representa al subjecte de l’enunciat o proposició. En lògica de predicats, qualsevol enunciat pot representar-se com la conjunció d’una constant d’individu (a,b,c...) i una constant de predicat (F,G,F..); el terme individu representa l’objecte i el terme predicat a la propietat que s’afirma o nega del subjecte. Així, «Neró va ser un emperador romà» pot representar-se com Fa, on F és «ser emperador romà» i a és «Neró». Si en comptes de a s’escriu x, llavors s’ha utilitzat una variable d’individu que ocupa el lloc, en aquest cas, de totes les persones que van ser emperadors romans, i l’expressió Fx no és considerada pròpiament un enunciat sinó una proposició oberta, o funció proposicional.
Individu s’oposa també a domini: un domini és el conjunt de coses o objectes de què es parla, mentre que un individu és cadascun dels elements, o membres, d’aquest conjunt.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.