(del grec J@� �nJ@H 8`(@H , tou ontos logos, estudi del que existeix)
Etimol�gicament, estudi de l'ens, entenent per tal l'existent en tant que existent. S'ocupa de la caracter�stica m�s comuna de tot el que existeix, l'�sser, i intenta respondre a la pregunta de qu� cal perqu� quelcom sigui o existeixi i si hi ha diverses maneres d'existir o ser (veure ontol�gic).
El terme va apar�ixer cap al segle XVII i va entrar en el vocabulari filos�fic per obra del fil�sof racionalista alemany Christian Wolff. Encara que pugui confondre's a vegades amb la metaf�sica i, de fet �l'estudi de l'ens quant ens� �s la manera com Arist�til defineix a la filosofia primera, que la tradici� va anomenar metaf�sica, l'ontologia ha aconseguit el seu objecte propi d'estudi al llarg de la hist�ria. La filosofia escol�stica va atribuir a la metaf�sica general l'estudi del ser en general, i es va anar confiant a altres metaf�siques m�s espec�fiques l'estudi d'ens particulars (D�u, l��nima humana, el m�n, etc.), que despr�s van rebre altres noms m�s espec�fics, com teodicea, psicologia, cosmologia, etc. Wolff va usar indistintament els noms d�ontologia, metaf�sica general i filosofia primera. Per a Kant �s la ci�ncia del coneixement sint�tic a priori de les coses, �s a dir, d'aquells principis de l�enteniment que fan possible el coneixement de les coses. Pel mateix, s�identifica amb la seva filosofia transcendental, i no amb el coneixement d�objectes que estiguin m�s enll� de l�experi�ncia. Amb Kant, l�estudi de les caracter�stiques generals de les coses es trasllada d�aquestes a l'interior de l�esperit hum� i es converteix a l�estudi de les condicions transcendentals que les fan possibles com a objectes de coneixement. En realitat suposa la desaparici� de la metaf�sica com a ci�ncia i, amb ella, de l�ontologia com a part de la mateixa.
Despr�s
d�introduir Husserl, a comen�aments del s. XX, la noci� de �ontologies regionals�, que consisteixen en la descripci� de
l�ess�ncia de la naturalesa, la societat, la moral i la religi�, N. Hartmann
va intentar una nova fonamentaci� de l�ontologia: distingeix dues maneres b�siques de ser:
-
els particulars -el ser real- i
-
els universals -el ser ideal-,
i dins de cada manera diversos estrats de ser: d'una banda, l'org�nic, l'inorg�nic, el conscient, el cultural o supraindividual i, per l'altre, les ess�ncies, els valors, els n�meros o les relacions l�giques.
L'estudi d'aquests diversos estrats i de les categories que els defineixen constitueix, de nou, diferents ontologies regionals.
Heidegger es recolza en la triple pregunta de Kant sobre qu� podem con�ixer, qu� hem de fer i quins ens �s donat esperar, resumides en una quarta, a saber, qu� �s l'home, per a referir-se, reinterpretant la Cr�tica de la ra� pura, a una ontologia que ha de servir de fonament a la metaf�sica: aquesta ontologia no �s una altra que el coneixement del ser de l'home, o ser-aqu�.
El positivisme l�gic, seguint una tradici� ja iniciada per Hume, considerar� que no t� sentit qualsevol sup�sit enunciat metaf�sic i, per aix� mateix, i despr�s del gran impuls de la filosofia anal�tica, les preguntes de tipus ontol�gic no tenen, en molts autors contemporanis, m�s finalitat que plantejar-se quin tipus d'entitats s�n els referents de les paraules usades en un enunciat; s�n preguntes sobre el significat. W.V.O. Quine, qui defineix l'ontologia com l'estudi d'�el que hi ha�, parla del comprom�s ontol�gic que implica que tota teoria, i tot llenguatge, ha de decidir quin tipus de entitats o coses constitueixen els seus referents; en paraules seves, �el que una teoria diu que existeix�.
Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.