Hume, David (1711-1776) HIST. �hume.wav�, �play"
Biografia
Fil�sof empirista escoc�s, figura m�xima de la Il�lustraci� anglesa i de l�empirisme brit�nic, i un dels pensadors de més gran influ�ncia en la filosofia posterior. Va n�ixer a Edimburg (Esc�cia), i va estudiar a la universitat d�aquesta mateixa ciutat, m�s interessat per la literatura i la hist�ria que per l�advocacia, professi� a la qual la seva família hauria volgut que es dediqués. Despr�s d�un intent frustrat de col�locar-se en un comer� a Bristol, als 18 anys decideix marxar a Fran�a per a dedicar-se als estudis literaris i filos�fics, creient que havia de donar un canvi radical a la seva vida. Durant els anys que va passar a Fran�a, primer a Reims
i despr�s a l'escola de La Fl�che (1734-1737), va escriure el Tractat sobre la naturalesa humana, publicat en dos volums (1739), que va passar totalment inadvertit, i que, segons la seva pròpia opini�, va ser una obra prematura que �va sortir morta de les premses�. L'any 1740 va intentar publicar una recensi� d�aquest llibre que va acabar sent un Compendi del mateix, publicat amb el t�tol d'Abstract. Va refondre despr�s la primera part del Tractat, publicant-la amb el t�tol de Investigaci� sobre l�enteniment hum� (1751), aix� com la tercera amb el t�tol de Investigaci� sobre els principis de la moral (1752). Cap d�aquestes obres li va donar la fama liter�ria que anhelava, que nom�s va comen�ar a arribar amb la publicaci� dels seus Discursos pol�tics (1752). Nomenat bibliotecari de la facultat de dret d�Edimburg, va comen�ar a publicar una Hist�ria d�Anglaterra (1754) que va suscitar pol�mica i que, segons el seu propi autor, va resultar un �xit rendible.
Va viatjar a Par�s (1763-1766) com a secretari privat de Lord Hertford, ambaixador a Fran�a. Va tornar de Fran�a amb el seu amic Jean-Jacques Rousseau, l'obra del qual anomenada Emili li havia causat problemes. Va ocupar el c�rrec de subsecretari d�Estat (1767-1768) i es va retirar finalment a Edimburg, on va morir de c�ncer, acceptant la seva malaltia amb un sentit totalment epicuri de la vida. En la seva autobiografia, editada pel seu amic Adam Smith, es va definir com a home de disposici� cordial, amb sentit de l�humor, jovial i social, el car�cter del qual no van aconseguir agrir els revessos de fortuna contra el seu desig de fama liter�ria. Els seus Di�legs sobre religi� natural, obra considerada cl�ssica en filosofia de la religi�, escrits cap a 1752, es van publicar p�stumament en 1779.
Filosofia de Hume
1. L'empirisme de Hume i la cr�tica dels conceptes metaf�sics
2. La cr�tica al principi de causalitat i el problema de la inducci�
3. El fonament del coneixement i de la moral i la cr�tica a la religi�
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
1, L'empirisme de Hume i la cr�tica dels conceptes metaf�sics.
Segons diu Hume en el seu Tractat sobre la naturalesa humana, que porta el subt�tol de Intent d�introduir el m�tode experimental de raonament en els assumptes morals, Hume va voler dur a terme, en el m�n moral hum�, el que Newton havia fet amb el m�n f�sic (investigaci� basada en l�observaci� i experimentaci�). Va pretendre, per tant, investigar la capacitat de l�enteniment hum� amb m�todes diametralment oposats als del racionalisme, i partint de la base que el coneixement hum� no es basa en veritats innates i a priori, sin� en un conjunt de creences b�siques, o suposicions sobre el m�n exterior, -les relacions entre els fets-, que s�n a manera de �un instint natural, que cap raonament o proc�s de pensament pot produir o impedir� (veure text). De manera que �no �s, per tant, la ra� la que �s la guia de la vida, sin� el costum�, (veure text), en el ben ent�s que les creences sorgeixen del costum. Els materials b�sics (els ��toms� de la ment) dels quals es nodreix el coneixement s�n percepcions de la ment. Aquestes percepcions es divideixen en impressions i idees.
- S'anomenen impressions, si s�n sensacions o sentiments (per exemple, escoltar, veure, sentir, estimar, odiar, desitjar, voler), i s�n percepcions vivaces i intenses;
- o s�n idees, si s�n records o imaginacions de sensacions. Les idees s�n sempre febles i fosques, i s�n c�pies de les impressions, mentre que aquestes, afirma Hume, provenen de causes desconegudes. Les paraules, al seu torn, representen a les idees, per la qual cosa, per a saber si una paraula t� significat, cal descobrir quina �s la idea que representa, i es coneix la idea descobrint la impressi� d�on procedeix (veure text).
Aquest principi, que sol anomenar-se el microscopi de Hume, l�aplicar� Hume acuradament a l�an�lisi de paraules com ara subst�ncia, causa, llibertat, i altres, que solen considerar-se paraules clau de la filosofia tradicional. Per tant, l�origen de les idees �s la sensaci�, interna o externa. Ara b�, les idees s�entrellacen espont�niament dintre seu, constituint un m�n ordenat. Des de Plat� insisteixen els fil�sofs que pensar �s ordenar idees. Les lleis per les quals es associen les idees en la ment s�n:
- la semblan�a,
- la contig�itat en l�espai o en el temps, i
- la relaci� de causa i efecte.
A aquesta associaci� o relaci�, per la seva import�ncia en la ci�ncia de la naturalesa, dedicar� Hume una an�lisi especial (veure text). Tota idea deriva, per tant, d�una impressi� i, per aquesta raó -en cotra del que pensaven els racionalistes-, no hi ha idees innates. Per� s� que la ment posseeix certa tend�ncia natural a la associaci� d�idees, el resultat principal de la qual �s la constituci� d�idees complexes.
Per exemple, la idea de subst�ncia �s una idea construida per associaci�: no
es deriva de cap impressi�, interna o externa; no �s res m�s que �la col�lecci�
d�idees simples unides per la imaginaci�, que atribueix el conjunt de caracter�stiques
a quelcom desconegut, com si fos el seu suport permanent. Mitjan�ant quin sentit
es capta la subst�ncia d�una poma? Amb els ulls, amb l�o�da, amb el paladar?
Tota idea abstracta no �s res m�s que una idea particular, a la qual correspon,
per tant, una impressi�; assignant un nom diferent d�aquesta impressi�, la fem
capa� de representar a totes les idees que mantenen certa semblan�a dintre seu.
La idea general d'�home� �s la idea particular de �Joan�, per exemple, a la
qual, canviant-li el nom, li donem el significat de representar a �Juli�, �Maria�,
�Anna�, «Jordi», etc.
_a/default.htm style="text-decoration: none; font-weight:700" href=_a/default.htm style="text-decoration: none; font-weight:700" href="" onclick="parent.history.back(); return false;">
2. La cr�tica al principi de causalitat i el problema de la inducci�.
L�home, a m�s de percebre, raona, o construeix frases. Aix�, si es consideren les diverses proposicions amb les quals la ment expressa la veritat, veiem que hi ha dues classes: aquelles la veritat de les quals consisteix en relacions d�idees i aquelles la veritat de les quals �s una q�esti� de fet (veure text). Aquestes dues classes de veritats constitueixen la denominada �forquilla� de Hume; tota proposici� o �s necess�ria o contingent (anal�tica o sint�tica, en l�expressi� de Kant).
Hi ha coses que s�n veritat en virtut de les mateixes idees que pensem i d�aquestes hi ha verdader coneixement o ci�ncia, que s�obt� per intu�ci� o demostraci�. �s el m�n de la veritat matem�tica o l�gica. En canvi, en tot el que es refereix a l�exist�ncia d�objectes, a les q�estions de fet, no hi ha possibilitat de cap coneixement demostratiu: tot el que sabem, ho sabem per observaci� directa, quan ens atenim als fets, o per infer�ncia inductiva, quan anem m�s enll� dels fets.
La infer�ncia que ens porta m�s enll� d�all� directament observat es basa en el principi de causalitat, i ell mateix �s una q�esti� de fet que nom�s arribem a con�ixer per experi�ncia. Tot el que s�afirma pel principi de causalitat, o per una relaci� entre causa i efecte, pot no succeir, per tant no �s un saber demostratiu, sin� inductiu.
Tot raonament sobre l�experi�ncia, diu Hume, es basa en la suposici� que la naturalesa transcorre d�una manera uniforme. Per� aquest sup�sit no t� cap base racional (no es fonamenta en una demostraci�); es fonamenta en una mera creen�a, que és deguda a l�observaci� d�una conjunci� constant dels fets en l�experi�ncia.
A la idea de �causa�, que apliquem a fets dels quals diem �A �s causa de B� no correspon cap altra impressi� sensible que la pres�ncia contigua en l�espai i successiva
en el temps de A (causa) i B (efecte). Per�, en realitat, a la idea de causa li
atribu�m una altra caracter�stica que �s la de connexi� constant entre A i B. Aquesta idea no correspon a cap impressi� sensible, �s nom�s fruit de
l�associaci� d�idees deguda al costum o h�bit d�observar
que �sempre que A, llavors B�, o b� que �no es produeix B, si no existeix
pr�viament A�. Tenim per costum associar el que hem observat que es produeix
repetidament, i tradu�m l�associaci� com una connexi� necess�ria
(veure text). A aquesta connexi� necess�ria hauria de correspondre alguna impressi� externa o interna: externament, no hi ha res m�s que la conjunci� de A i B; internament, no hi ha res m�s que la inclinaci�, que produeix el costum, de passar d�un
fet a un altre que normalment l�acompanya. La �necessitat� �s merament mental, no est� en les coses, ni en la naturalesa, �pertany del tot a l��nima�. Si s�afegeix que, posant la confian�a en el principi de causalitat, creiem que el que ha succe�t en el passat succeir� igualment en el futur (veure text), llavors cal que ens adonem que hem argumentat dins d�un cercle vici�s, o amb un argument circular: nom�s podem suposar ( �s a dir, donar per fet), no provar, que el futur ser� semblant al passat (veure exemple); o b�, tot el que
sabem del futur ho sabem per experi�ncia, per arguments que s�n nom�s probables
i, per tant, no demostratius.
Aquesta cr�tica de Hume al principi de causalitat oposa directament Hume no nom�s a Descartes i als racionalistes en general, sin� al mateix Locke i als sup�sits de la f�sica de Newton. D�una banda, segons l�empirisme de Hume, el coneixement de la naturalesa no �s demostrativament cert, com ho �s en el racionalisme, per�, per una altre banda, sabem que la ci�ncia de la naturalesa es basa en l�observaci� i la infer�ncia inductiva, la qual, per definici�, nom�s ofereix un coneixement probable. I aix� neix, hist�ricament, l�anomenat problema de la inducci�, que ha de tenir repercussions directes en la teoria de la ci�ncia.
Quan es diu, per exemple, que �els metalls fonen a temperatures determinades�, llei de la naturalesa que s�expressa mitjan�ant una generalitzaci�, no es vol indicar que existeixi una relaci� necess�ria o causal entre determinades temperatures i els punts de fusi� dels diversos metalls, degudes a coses no observables, sin� que entre un fenomen i un altre, existeix una conjunci� constant en la qual basem les prediccions per al present i el futur, perqu� la naturalesa humana t� la costum de sentir-se influ�da per la repetici� de fets i tendeix a creure que el que ha succe�t fins al present continuar� succeint en el futur.
Hume, no obstant aix�, mant� que els raonaments inductius, si provenen d�observacions regulars i uniformes al curs de la naturalesa, constitueixen aut�ntiques proves que no permeten un dubte raonable i distingeix entre demostracions, proves i probabilitats; aquelles s�n els raonaments per relacions d�idees, mentre que la difer�ncia entre les dues �ltimes consisteix a si la conjunci� que es manifesta entre dos esdeveniments pot considerar-se constant o simplement variable (veure text).
_a/default.htm style="text-decoration: none; font-weight:700" href=_a/default.htm style="text-decoration: none; font-weight:700" href="" onclick="parent.history.back(); return false;">
3. El fonament del coneixement i de la moral i la cr�tica a la religi�.
El que sost� Hume definitivament, enfront de les pretensions del racionalisme, �s que el coneixement de la naturalesa ha de fundar-se exclusivament en les impressions que d�ella tenim. D�aquesta conclusi�, en sentit estricte, es deriva el fenomenisme i l�escepticisme (veure text): l�home no pot con�ixer o saber res de l�univers; nom�s coneix les seves pr�pies impressions i idees i les relacions que estableix entre elles per h�bit, costum, principi d�associaci� o sentiment de la ment (veure text). No hi ha impressi� de cap mena que correspongui a �cos� o a �objecte material�, i molt menys a �jo�, �m�n�, �causalitat�, �subst�ncia�; tot el que l�home sap, per discurs racional, sobre l�univers es deu �nica i exclusivament a la creen�a, que �s una esp�cie de sentiment no racional.
Els poders de la ra� s�n, doncs, summament limitats. Sobre q�estions de fet, no tenim aut�ntic coneixement; nom�s la regularitat dels fen�mens ens fa creure en connexions necess�ries. No obstant aix�, les creences religioses no s�expliquen per la regularitat dels fen�mens, ja que varien de religi� a religi�; es fonamenten en molt diverses causes, com s�n la ignor�ncia, el temor, l�esperan�a i fins a la manipulaci� de totes aquestes coses amb vista a mantenir el poder. De cap manera la creen�a religiosa es fonamenta en el raonament, m�s aviat qui t� fe experimenta en si mateix la determinaci� de creure allò m�s oposat al costum i a l�experi�ncia. Contra els qui creuen que la religi� �s el sosteniment de la moral, Hume empr�n la tasca de sotmetre a revisi� les creences morals en el seu Assaig sobre els principis de la moral, per precisar que tamb� elles, igual que les lleis de la naturalesa, se sustenten en l�experi�ncia universal. Desenvolupant idees de Francis Hutcheson (1694-1747) i Joseph Butler (1692-1762), Hume funda la moral en el sentiment universal dels homes de fer-se la vida agradable. Els homes desitgen actuar moralment perqu� la vida bona produeix satisfacci� i plaer, mentre que la vida deshonrosa produeix insatisfacci� i malestar. Aquestes s�n qualitats de la naturalesa humana i a tot arreu els homes es condueixen amb id�ntics criteris. Segons Hume, s�n q�estions de fet no descobertes per la ra� humana, sin� pel sentiment. Per�, a m�s, l�home no tendeix nom�s individualment a la seva felicitat, d�una manera hedonista i egoista, sin� que, per ser capa� de compassi� (o simpatia) sintonitza amb la felicitat i el malestar dels altres, que �s capa� de percebre com propis. Per aix� la moral de Hume t� una perspectiva social molt semblant a la de l'utilitarisme angl�s. D�aquesta regularitat de sentiments morals neixen les diverses creences morals; aprovem el que �s agradable i desaprovem el que �s desagradable: i en aix� consisteix el sentiment moral i al primer l�anomenem b� i al segon mal (veure text). La ra� no t� aqu� una altra funci� que la de discernir les conseq��ncies socials dels actes anomenats morals.
_a/default.htm style="text-decoration: none; font-weight:700" href=_a/default.htm style="text-decoration: none; font-weight:700" href="" onclick="parent.history.back(); return false;">
�
Obres
enlla�os:
http://www.alcoberro.info/hume.htm
Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.