utilitarisme GEN. / ÉTIC.
(del llatí utilitas, utilitat, profit, interès) Sistema ètic desenvolupat inicialment a Anglaterra en els segles XVIII i XIX, que estableix que «bo és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al nombre més gran possible de persones». Com a ètica teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen (ètica consequencialista, també anomenada finalista). Les conseqüències de les accions es valoren, i si escau es prescriuen, segons la quantitat de felicitat que aporten per al nombre més gran possible. Per valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un càlcul utilitarista. Encara que desenvolupat de manera sistemàtica en un principi per J. Bentham, el primer a usar el terme utilitarianism, i per James Mill i John Stuart Mill, seguidors immediats seus, l’utilitarisme enfonsa les seves arrels en l’epicureisme i l’hedonisme de l’antiguitat grega i en teories epistemològiques i morals de l’empirisme anglès.
Es distingeix un utilitarisme hedonista, del que serien partidaris els fundadors d’aquest sistema moral, i que s’exemplifica a les obres Introducció als principis de la moralitat i la legislació (1789) i L’utilitarisme (1863), de Bentham i John Stuart Mill, respectivament, que es caracteritza per igualar «utilitat» amb «plaer» i amb «felicitat»; i un utilitarisme ideal, obert a altres utilitats diferents i més complexes, com en H. Sidgwick, que es refereix a la satisfacció d’altres capacitats dinàmiques del ser humà en general, o en G.E. Moore, que parla de les relacions humanes i el sentiment de bellesa com dels plaers humans més satisfactoris, i fins en el mateix J.S. Mill, que suavitza ja l’hedonisme de Bentham.
Es parla també d’utilitarisme de la regla i utilitarisme de l’acció. Segons el primer, no són les accions individuals les que cal sotmetre al principi moral de la utilitat, sinó una regla general d’acció, semblant al principi formal de la moral de Kant: «obra sempre segons el principi de la major felicitat per al nombre més gran», acostant-se així a una ètica deontològica. L’utilitarisme de l’acció sosté que és obligatori aquell acte que, per a cada moment, produeix la major felicitat; una acció concreta pot ser moral, precisament per les conseqüències de benestar per a un nombre més gran, encara que aquesta acció vagi en contra d’alguna regla general moral, com per exemple «no mentir». J.J.C. Smart, un filòsof australià contemporani, defensa aquesta segona classe d’utilitarisme (veure text).
L’utilitarisme ha tingut diverses versions més recents; entre les últimes, destaca la proposta de John Rawls, en Teoria de la justícia, on segueix el camí iniciat per Sidgwick, d’entendre la justícia com «equitat» i, en certa forma, és una crítica als postulats bàsics de l'utilitarisme. En l’actualitat el filòsof utilitarista més influent és Peter Singer, que es mou en l’àmbit de l'utilitarisme de la preferència.
|
|
|
|
Enllaços a Internet:
Veure l’enllaç a la web del professor Alcoberro sobre l'utilitarisme: http://www.alcoberro.info/utilitarisme.htm
(Sobre Peter Singer: http://www.alcoberro.info/singerindex.htm )
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.