Corrent filos�fic desenvolupada en el per�ode hel�len�stic formada pels seguidors de Epicur. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene en l�any 311 i, a l�any seg�ent, en L�mpsac, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generaci� de deixebles d�Epicur destaquen Colotes, Tim�crates, Hermarc Idomeneu, Metrodor, Hedeira, Leonteso i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a el jard�, per ser al jard� de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera �poca, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els plat�nics, els aristot�lics, amb els seguidors de les escoles socr�tiques i amb la naixent escola estoica.
Ja que el sistema te�ric i l�ideal
de vida forjats per Epicur presentaven una gran coher�ncia, la majoria dels seus
deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A m�s,
professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va
fer famosa la seg�ent m�xima: �Comportat sempre com si Epicur et vei�s�. No obstant aix�, els seus deixebles no es van limitar a copiar
les tesis del mestre, sin� que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en
cas de Metrodor (�ntim amic d�Epicur), que va aprofundir la tesi epic�ria del
plaer catastem�tic (plaers naturals i necessaris propis de l�enteresa d��nim, que es basen en la privaci� del dolor f�sic i moral). Altres deixebles van destacar pels seus pol�miques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesi contra altres escoles �tiques com els c�nics i els estoics.
Pol�strat va ser el tercer escolarca i l��ltim dels de la primera generaci� de deixebles directes d�Epicur. Posteriorment, l�escola es va estendre i es van crear escoles epic�ries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: en
L�Asia Menor (L�mpsac i Mitilene), en Antioquia, a Alexandria, a It�lia (N�pols), i en G�l�lia. Durant els segles II i I a.C., van destacar autors com
Zen� de Sid�, Demetri Laconi (que va polemitzar amb Carneades),
Filodem de G�dara i Calpurni Pis�n. No obstant, menci� especial mereix el llat�
Lucreci, que va fer una defensa apassionada de l�epicureisme i va exposar les doctrines d�aquesta escola en el gran poema
De rerum natura que, m�s tard, va ser publicat per Cicer� (qui, no obstant aix�, va ser un dels m�s ac�rrims cr�tics de l�epicureisme). Tamb� poden esmentar-se
Amafiri, Rabiri, Catio i, posteriorment, Di�genes d� Enoanda, que va difondre les tesis d�Epicur per Anatolia.
El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les cr�tiques de la majoria de les altres escoles filos�fiques que, malgrat les seves moltes difer�ncies, coincidien a considerar la filosofia d�Epicur com l�enemic a batre. Contra l�epicureisme es van aixecar especialment els estoics i els cristians, per� aquesta cr�tica, moltes vegades, amagava una gran manipulaci� ideol�gica i una interessada tergiversaci� de les tesis d�Epicur. Aquest mateix fet ja �s mostra suficient per senyalar el potencial subversiu de l�epicureisme, que va ser lloc de manifest per Marx en el seu estudi sobre els sistemes de Dem�crit i Epicur. En l��poca moderna, tamb� Nietzsche va sortir en defensa d�Epicur, a qui, juntament amb Pirr�, considerava un dels �ltims verdaders fil�sofs despr�s de la tra�ci� perpetrada per S�crates i Plat�, que, segons Nietzsche, van ser els responsables de la inversi� dels aut�ntics valors representats per la filosofia dels presocr�tics i, fins i tot, dels sofistes (veure text).
L�epicureisme ja estava pr�cticament acabat a principis del segle III, encara que Di�genes Laerci, malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar una bona part de la seva obra (tot el des� i �ltim llibre) Vides dels m�s il�lustres fil�sofs, a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s�havia extingit completament, els llibres d�Epicur havien estat destru�ts i la seva influ�ncia havia estat aplacada per l�auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant aix�, l�epicureisme ha ressorgit en diferents �poques per�, sobretot, en el Renaixement (Lloren� Valla) i en la modernitat (B�rigard, Maignan, Gassendi). Tamb� s�ha destacat la influ�ncia de l�epicureisme en J. Bentham, l�iniciador de l'utilitarisme.
Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.