Corrent filosòfic desenvolupada en el període hel·lenístic formada pels seguidors de Epicur. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene en l’any 311 i, a l’any següent, en Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generació de deixebles d’Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneu, Metrodor, Hedeira, Leonteso i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a el jardí, per ser al jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera època, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els platònics, els aristotèlics, amb els seguidors de les escoles socràtiques i amb la naixent escola estoica.
Ja que el sistema teòric i l’ideal
de vida forjats per Epicur presentaven una gran coherència, la majoria dels seus
deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A més,
professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va
fer famosa la següent màxima: «Comportat sempre com si Epicur et veiés». No obstant això, els seus deixebles no es van limitar a copiar
les tesis del mestre, sinó que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en
cas de Metrodor (íntim amic d’Epicur), que va aprofundir la tesi epicúria del
plaer catastemàtic (plaers naturals i necessaris propis de l’enteresa d’ànim, que es basen en la privació del dolor físic i moral). Altres deixebles van destacar pels seus polèmiques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesi contra altres escoles ètiques com els cínics i els estoics.
Polístrat va ser el tercer escolarca i l’últim dels de la primera generació de deixebles directes d’Epicur. Posteriorment, l’escola es va estendre i es van crear escoles epicúries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: en
L’Asia Menor (Làmpsac i Mitilene), en Antioquia, a Alexandria, a Itàlia (Nàpols), i en Gàl·lia. Durant els segles II i I a.C., van destacar autors com
Zenó de Sidó, Demetri Laconi (que va polemitzar amb Carneades),
Filodem de Gàdara i Calpurni Pisón. No obstant, menció especial mereix el llatí
Lucreci, que va fer una defensa apassionada de l’epicureisme i va exposar les doctrines d’aquesta escola en el gran poema
De rerum natura que, més tard, va ser publicat per Ciceró (qui, no obstant això, va ser un dels més acèrrims crítics de l’epicureisme). També poden esmentar-se
Amafiri, Rabiri, Catio i, posteriorment, Diògenes d’ Enoanda, que va difondre les tesis d’Epicur per Anatolia.
El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les crítiques de la majoria de les altres escoles filosòfiques que, malgrat les seves moltes diferències, coincidien a considerar la filosofia d’Epicur com l’enemic a batre. Contra l’epicureisme es van aixecar especialment els estoics i els cristians, però aquesta crítica, moltes vegades, amagava una gran manipulació ideològica i una interessada tergiversació de les tesis d’Epicur. Aquest mateix fet ja és mostra suficient per senyalar el potencial subversiu de l’epicureisme, que va ser lloc de manifest per Marx en el seu estudi sobre els sistemes de Demòcrit i Epicur. En l’època moderna, també Nietzsche va sortir en defensa d’Epicur, a qui, juntament amb Pirró, considerava un dels últims verdaders filòsofs després de la traïció perpetrada per Sòcrates i Plató, que, segons Nietzsche, van ser els responsables de la inversió dels autèntics valors representats per la filosofia dels presocràtics i, fins i tot, dels sofistes (veure text).
L’epicureisme ja estava pràcticament acabat a principis del segle III, encara que Diògenes Laerci, malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar una bona part de la seva obra (tot el desè i últim llibre) Vides dels més il·lustres filòsofs, a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s’havia extingit completament, els llibres d’Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat aplacada per l’auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant això, l’epicureisme ha ressorgit en diferents èpoques però, sobretot, en el Renaixement (Llorenç Valla) i en la modernitat (Bérigard, Maignan, Gassendi). També s’ha destacat la influència de l’epicureisme en J. Bentham, l’iniciador de l'utilitarisme.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.