felicitat GEN.

(del llatí felix, afortunat, que aconsegueix el que busca, feliç).

Vivència subjectiva d’un estat d’alegria i dita permanent o estable. L’alegria (afirma C. Gurméndez, Teoria dels sentiments) és l’exteriorització de la satisfacció del viure, mentre que la dita és la vivència interior de l’alegria, de la que prové. Les definicions clàssiques de Boeci, «el màxim bé, que comprèn dins sí tots els béns», o «la xifra i la causa de tot el que es desitja», són de clar origen aristotèlic; el eudemonisme d’Aristòtil traça les línies bàsiques que delimiten la conducta humana. Tot el que fa l’home ho fa per algun fi, i el fi és el bé que es desitja aconseguir; el bé últim, aquell que es vol per si mateix i en vista del qual es fa tot, és també el fi últim que tots els homes desitgen: «Tal sembla eminentment la felicitat» (veure cita). I aquesta és una «activitat de l’ànima» (veure cita). La felicitat, no obstant això, és quelcom que es desitja, però no quelcom sobre el que pugui decidir-se directament, perquè els fins es desitgen, però només es trien els mitjans. D’aquí l’ordenació problemàtica de l’home a la felicitat: no pot sinó estendre a ella, i es diu que cadascú ha de forjar-se-la, però pot no aconseguir-la, perquè no és objecte de decisió. La felicitat més aviat acompanya a la acció humana, com a conseqüència d’ella, i aquesta estén a fins directament assequibles. Per això difícilment pot dir-se sobre ella més que no pas va indicar Aristòtil: tots els homes estenen a la felicitat, però no tots estan d’acord quant a poder dir què és. Només se l’experimenta de forma passiva, «a resultes» de les accions que els desitjos, la imaginació, el coneixement o les creences ens permeten pensar que estan ordenades a la felicitat.

Kant, que defineix la felicitat com «l’estar content amb tota la pròpia existència», justament perquè no pot estendre’s a ella més que d’una forma empírica i subjectiva, no la considera llei pràctica universal, principi objectiu i universal de l’obrar humà o raó última de l’acció humana (malgrat que tot home desitja la felicitat; veure text); els homes no poden posar-se d’acord en el mode d’aconseguir la felicitat, si de cas, només en el mode de decidir en què consisteix la moralitat. I aquesta no porta de per si a la felicitat, sinó que només fa a l’home digne de ser feliç (veure text).

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.