imaginació PSICOL.
(del llatí imago, imatge, visió, d'imitari, imitar) La capacitat de construir imatges mentals a partir de, i en relació mediata amb, les percepcions, si es tracta de la imaginació reproductora, o simplement capacitat de crear lliurement imatges relacionades amb la sensibilitat, si es tracta de la imaginació creadora. A aquesta última se l’anomena també «fantasia».
HIST. En l'història de la filosofia, a la imaginació se la relaciona amb el coneixement. Plató no la distingeix de la sensació, o coneixement per imatges, i li dóna el nom d'eikasia (,46"F\"), suposició, primer grau de coneixement sensible en la metàfora de la línia. Aristòtil, que la denomina phantasía (N"<J"F\"), la distingeix tant de la sensació com del pensament discursiu (*4V<@4", diánoia), la constitueix en acompanyant obligat de tot coneixement i la considera capaç d'error (veure cita). Hobbes la defineix com una «sensació degradada» i la divideix en simple i composta (veure cita). Descartes la constitueix, comparada amb la
intel·lecció, en una facultat cognoscitiva de segon ordre, vinculada a allò sensible, la qual cosa genera al seu respecte una postura de desconfiança tradicional en el racionalisme (veure text), que augmenta quan la identifica, com a imaginació productora, amb
la fantasia, considerada «la boja de la casa». En Hume desapareix aquesta desconfiança i fa de la imaginació la font mateixa de les idees simples i complexes (veure text). Kant, que la defineix com a capacitat d'intuir
sense objecte present, distingeix entre imaginació reproductora i creadora o productiva, i assigna a aquesta última la seva pròpia funció
transcendental en el coneixement sensible: la de procurar la síntesi, o conjunció, entre allò sensible i els conceptes (veure text); associa, a més a més, la imaginació productiva amb la estètica. El
romanticisme, que fa d'aquesta facultat unificadora i creadora, que recompon la realitat d'una forma lliure, una forma de conèixer superior a la raó i a l'enteniment,
es relaciona amb els plantejaments kantians, i
idealistes en general, d'imposar a la natura la nostra pròpia subjectivitat. En la filosofia contemporània, Sartre critica la desconfiança tradicional respecte de la imaginació, i en L'imaginació (1936) i Allò imaginari (1940), inspirant-se en la fenomenologia de Husserl, la considera quelcom intermedi entre la percepció i el pensament.
L'«imaginari», és el món de la imaginació, constituït per objectes creats per la «consciència imaginant», que té no sols capacitat de representar-se un objecte absent com a present, sinó també la de poder crear objectes irreals, un món irreal o un «antimón», el sentit del qual és ser la negació del món real; amb això expressa la consciència la seva llibertat respecte
d’allò real.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.