(del grec ²2\6Z, derivat de µ2@H, caràcter, i, segons Aristòtil, de §2@H, éthos costum) Branca de la filosofia que té la moral com a objecte d'estudi. Si per moral cal entendre el conjunt de normes o costums (mores) que regeixen la conducta d'una persona perquè pugui considerar-se bona, l'ètica és la reflexió racional sobre què s'entén per conducta bona i en què es fonamenten els denominats judicis morals. Les morals, ja que formen part de la vida humana concreta i tenen el seu fonament en els costums, són moltes i variades (la moral cristiana, la musulmana, la moral dels indis hopi, etc.) i s'accepten tal com són, mentre que l'ètica, que es recolza en una anàlisi racional de la conducta moral, tendeix a certa universalitat de conceptes i principis i, encara que admeti diversitat de sistemes ètics, o maneres concretes de reflexionar sobre la moral, exigeix la seva fonamentació i admet la seva crítica, igual com han de fonamentar-se i poden criticar-se les opinions. En resum, l'ètica és a la moral el que la teoria és a la pràctica; la moral és un tipus de conducta, l'ètica és una reflexió filosòfica (veure text).
Tant la moral com l'ètica, termes que en la pràctica solen identificar-se, tenen una funció pràctica: es refereixen, encara que no exclusivament, a situacions conflictives de la vida de les persones. Des del punt de vista de la moral, cal prendre una decisió pràctica; des del punt de vista de l'ètica, ha de formar-se la consciència en el hàbit de saber decidir moralment. En ambdós casos, es tracta d'una tasca de fonamentació moral.
Aquesta fonamentació pot entendre's de dues maneres:
-
com a metaètica o com a
La metaètica busca entendre quina és la naturalesa de l'ètica en el pla de l'anàlisi dels conceptes, i tracta de qüestions com «què s'entén per moral?», «què és “bo”?», etc. (veure exemple), mentre que l'ètica normativa s'ocupa de la justificació de les normes, criteris i valors morals i de la fonamentació dels judicis morals, i tracta d'enunciats com «és preferible patir la injustícia que cometre-la», «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal».
Hi ha diverses classes de metaètica, així com hi ha diversos tipus d'ètiques normatives, normalment anomenats sistemes ètics o morals, i, per descomptat, la metaètica i l'ètica normativa no s'exclouen mútuament, sinó que aquella és l'avantsala d'aquesta.
Atès que l'ètica s'interpreta com la part de la filosofia que estudia la conducta humana en tant que l'anomenem bona, la primera qüestió metaètica és definir què s'entén per acte moralment bo. Les teories metaètiques que intenten respondre a aquesta qüestió es divideixen en teories no cognitives, si afirmen que no és possible demostrar la bondat moral per mitjans racionals, i teories cognitives, si afirmen que això és possible. Les teories no cognitives es divideixen, al seu torn, en emotivisme i prescriptivisme, i les cognitives en intuïcionisme i descriptivisme.
|
|
|
|
emotivisme |
|
|
|
no cognitives |
|
|
|
|
|
prescriptivisme |
|
|
Teories metaètiques |
|
|
|
|
|
|
intuïcionisme |
|
|
|
cognitives |
|
|
|
|
|
descriptivisme |
Intuïcionisme.
G. E. Moore és un bon exemple del
que representa una teoria metaètica. En Principia Ethica (1903), sosté que el concepte de bo, problema central de l'ètica, és indefinible, i que saber què és bo només és possible mitjançant una intuïció.
Pretendre analitzar-lo, descomposant-lo en propietats o característiques, és confondre'l amb un objecte de la naturalesa i cometre la fal·làcia naturalista (veure text). És la postura de l'intuïcionisme ètic que, contra el naturalisme ètic afirma que les veritats morals -almenys algunes- són conegudes per intuïció i que per intuïció sabem que un acte humà és un acte moral.
Emotivisme. L'intuïcionisme és rebutjat per la teoria emotivista. Per a Alfred J. Ayer, el més radical dels emotivistes, sostenir que quelcom és bo, o afirmar un enunciat moral, no té cap mena de valor cognoscitiu i descriptiu, perquè un enunciat d'aquest gènere no pot ser ni verdader ni fals, atès que es tracta de pseudoenunciats i amb ells només s'expressen els gustos morals personals i fins i tot l'intent de donar una ordre (veure text). El filòsof americà, Charles L. Stevenson (1908-1978), desenvolupa, en Ètica i llenguatge (1945), partint de les idees sobre el significat de C.K. Odgen i I.A. Richards (1923), la teoria que Ayer solament havia iniciat. En els enunciats ètics, defensa Stevenson, pot distingir-se un contingut descriptiu i un contingut imperatiu indefinit; aquest és el pròpiament moral. Així, en «això és bo», hi ha una descripció i el suggeriment que un altre mantingui la mateixa actitud que un té al seu respecte («jo ho aprovo i caldria que també tu ho hauries d'aprovar»). A diferència d'Ayer, sosté que el mètode científic o empíric de verificació no és l'adequat per a l'ètica.
Prescriptivisme. El prescriptivisme
és una altra de les metateories no cognitives sobre l'ètica, segons la qual els enunciats ètics expressen prescripcions o mandats, però de tal índole que en el fons permeten adoptar criteris de discussió sobre les argumentacions morals (amb el que, en aquest aspecte, aquesta teoria sobre «què és bo o moral» deixa de ser merament no cognitiva). El seu principal representant és
Richard M. Hare. El seu punt de vista és que el moral és allò que es
presenta com un «mandat universalitzable», és a dir, un enunciat ètic és un judici prescriptiu, que pot ser un imperatiu, una norma o un judici de valor, o valoració. Un imperatiu s'imposa a una persona, perquè aquesta admet normes, i aquestes
les ha d'admetre perquè participa de la comuna acceptació d'uns valors en els quals socialment està immers. «No mataràs» és un imperatiu; si es pregunta «¿per què?», es respon que «cal respectar la vida dels altres (llevat que posi en perill la pròpia)», norma ètica, a la qual, si es pregunta «¿per què cal respectar la vida dels altres?», pot respondre's: perquè la vida humana es considera un valor suprem. Al dir «no mataràs», s'expressa també l'adhesió personal a un principi que expressa un valor universal i, pel mateix, qui fa un judici moral que prohibeix o prescriu una acció determinada, afirma també que la prescriu i prohibeix per a qualsevol ocasió, persona o situació.
Descriptivisme. El prescriptivisme ha estat criticat des del descriptivisme, teoria metaètica els principals representants de la qual són G.J. Warnock, Philippa Foot i Peter Geach. Warnock sosté que allò moral no s'identifica forçosament ni amb allò prescriptiu ni amb allò universal, sinó que és simplement allò regulat amb normes per ser quelcom que es considera vitalment important, o font de conflictes interns o causa de conflictes externs, mentre que Ph. Foot i P. Geach presenten contraexemples a la tesi prescriptivista segons la qual, perquè un enunciat sigui moral, ha de ser obligadament prescriptiu o valoratiu. Segons Ph. Foot, hi ha paraules valoratives, com «groller» i «valent» que s'apliquen amb criteris fàctics, i, segons P. Geach, els criteris pels quals alguna cosa s'anomena «bona» depenen de qualitats naturals, equiparant enunciats com «un bon rellotge» i «un bon home».
_______________________________________________________________
L'ètica normativa, per la seva part, és un conjunt de concepcions diverses que s'articulen al voltant de principis i mètodes sobre els quals es funda la vida moral. Es distingeixen bàsicament en ètiques teleològiques i ètiques deontològiques. Les primeres, també anomenades ètiques conseqüencialistes, s'estructuren al voltant de fins o al voltant de la consideració de les conseqüències de les accions; les segones, al voltant de la consideració del principi del deure. Exemple clar d'ètica deontològica és la moral formal de Kant; d'ètica teleològica ho és l'eudemonisme d'Aristòtil.
|
|
|
teleològiques o conseqüencialistes |
|
|
|
|
|
|
Ètiques normatives |
|
|
|
|
|
|
|
|
deontològiques |
L'ètica grega d'orientació teleològica comença amb
Sòcrates, fundador de la investigació ètica per mitjà del diàleg i la
recerca de definicions i qui, amb el seu «art de fer parir» (maièutica)
treu a la llum els conceptes fonamentals de l'ètica, però assoleix el seu punt àlgid amb l'ètica d'Aristòtil. La felicitat, eudaimonía, és
la finalitat de la vida, i no pot consistir més que en una activitat de l'ànima, per la qual cosa la felicitat perfecta ha de consistir en l'activitat «més excel·lent»: la vida de la ment (veure text i veure cita).
D'aquí que l'ètica grega -la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, fonamentalment- sigui una moral de virtuts
(ètiques i dianoètiques).
L'ètica kantiana és el model de les teories deontològiques. S'estructura al voltant del principi d'actuar conforme al deure, que la consciència humana -la raó pràctica- s'imposa a si mateixa mitjançant l'imperatiu categòric: «obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal». Kant sosté que aquesta és l'única ètica racional digna de l'ésser humà, que no prescriu res concret, res material per tant, i que només imposa un motiu formal a la voluntat, vàlid per a tot ésser humà i per a qualsevol ocasió (universal i necessari): no hi ha interessos ni egoismes, sinó només la bona voluntat d'actuar d'acord amb el deure (veure text). A aquesta ètica Kant l'anomena «formal» i «autònoma», mentre que considera que les restants són «materials» i «heterònomes», ja que en elles la voluntat humana es determina a obrar per motius pràctics. L'ètica kantiana dignifica la voluntat i la persona humana, però històricament se la considera rigorista, buida dels valors pels quals actuen les persones i no apta per fundar un comportament moral que tingui en compte éssers no humans.
|
Segons Kant les ètiques es divideixen en ètiques formals (la pròpia ètica kantiana) i ètiques materials Motius que determinen la moralitat segons Kant |
| Ètiques formals | __________ | ________ |
el deure (Kant)
|
||
|
l'educació (Montaigne)
|
|||||
| extríns. | |||||
|
la llei civil (Mandeville)
|
|||||
| subjectius | |||||
|
el plaer (Epicur)
|
|||||
| intríns. | |||||
| Ètiques materials |
el sentiment (Hutcheson)
|
||||
| intríns. |
la perfecció (Wolff)
|
||||
| objectius | |||||
| extríns. |
la voluntat divina (teòlegs)
|
(Crítica de la raó pràctica, Primera part, l.1,cap. 1, § 8,2).
L'utilitarisme, oposant-se al caràcter formal i rigorista de l'ètica kantiana, es
sistematitza entorn de la finalitat de les accions humanes i la valoració de les
seves conseqüències. És, per tant, una ètica finalista o conseqüencialista. La finalitat la defineix com a utilitat, i aquesta, com «el més gran bé per al major número possible de persones», per al que cal, mitjançant el càlcul utilitarista valorar la quantitat de plaer i de dolor, de felicitat i infelicitat, de satisfacció i insatisfacció. L'únic criteri racional que disposem per apreciar la moralitat d'un acte és la consideració de les conseqüències que es deriven d'ell per a la felicitat humana.
En la primera maximització del bé, segons Bentham, es considera només la quantitat del benestar com criteri de moralitat. Amb J. Stuart Mill s'introdueix la distinció entre quantitat i qualitat de benestar i s'afirma que només l'individu és plenament responsable dels criteris que utilitza. Finalment, ja en ple segle XX, amb l'anomenat «utilitarisme de les preferències», s'introdueixen en la consideració del càlcul del benestar les preferències de tots els implicats en la decisió.
En èpoques recents, la teoria de la justícia proposta per
J. Rawls, que s'inspira obertament en Kant i en les doctrines contractualistes, és
a dir, aquelles que proposen que els principis ètics són de lliure convenció, i que pretén superar els inconvenients de l'utilitarisme, encara que es refereixi directament a la fonamentació de la societat, pot aplicar-se també a l'ètica. Per decidir en situacions conflictives sobre qüestions de llibertat, igualtat d'oportunitats, renda, riquesa, etc.,
es pot recórrer al principi que denomina del maximin: maximitzar les exigències dels individus socialment més febles (veure text).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.