deure ÉTIC.
(del llatí debere, deure, estar obligat, derivat de de i habeo) En general, l’obligació moral, o l’obligació -la necessitat- d’actuar moralment. Aquesta obligació s’expressa en judicis o enunciats deónticos per exemple, «no mataràs». El contingut d'aquests diferents enunciats constitueix el conjunt de «deures» concrets als que l'home se sent moralment obligat.
Els estoics són els primers a constituir una teoria del deure (6"26@<), com allò correcte, terme que apliquen als actes humans conformes a la recta raó, posant en relleu la racionalitat o irracionalitat de l’home que, causa agent de les seves accions, s’adequa o no als principis de la natura. Ciceró va traduir kathekon per officium (D’officiis), i les seves teories van influir en les idees cristianes, primer dels pares de l’Església (sobretot de sant Ambrosi) i després en la filosofia de l’Edat Mitjana.
El deure és el concepte fonamental dels sistemes ètics deontològics, a saber, aquells que es funden en un principi d’obligatorietat lliurement acceptat. En Kant, paradigma de tota ètica deontològica, la moralitat resideix només en la «voluntat bona» i aquesta ho és no quan actua conforme al deure, sinó només per deure, noció que defineix com «la necessitat d’una acció per respecte a la llei» (veure text).
L’obligatorietat i necessitat que emana de l’ordre moral prové, d’acord amb els pressupostos de les diverses teories ètiques, per exemple, de la natura, segons els estoics, de la llei moral natural arrelada en la llei divina, segons el cristianisme, o de la raó pràctica, segons Kant, és a dir, de la llibertat humana.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.