bé / bo GEN.
Concepte fonamental en
metafísica, en la filosofia pràctica i, especialment, en
ètica, bàsicament relacionat amb les
accions i
decisions humanes, però també amb els fins i objectius, mediats o immediats, que amb
aquelles es persegueixen, i fins amb l’existència (problemàtica), o sentit, d’allò bo en si mateix o d’un bé
superior. Tot home, és sabut, busca d’una manera o un altre el bé; la discussió està a determinar en què consisteix.
Plató inicia una manera sustancialista u
ontològica d’entendre el bé: «bé» és el principi del ser i de la veritat de les coses, la
idea màxima (veure text).
Aristòtil sistematitza i precisa aquesta mateixa noció: el bé no pot ser quelcom universal i absolut, sinó quelcom que existeix només en els éssers que denominem bons; el ben cal
entendre’l en sentit analògic, com l’ésser, i així hi ha béns de diferents classes com hi ha ens de diferents classes, o diverses
categories d’ens (veure cita). A Aristòtil es deu la primacia de la perspectiva ètica de la noció del bé en la tradició filosòfica occidental, entès com «allò al que totes les coses
tendeixen»; el bé, en aquest cas, cobra un aspecte relacional, i es torna menys substancial o ontològic: es constitueix en una ordenació gradual de mitjans i fins amb què l’home aconsegueix el que és per a ell relativament bo,
sent l’última baula d’aquesta cadena de fins intermedis el «últim fi»: «allò en vista de tot
el que es fan totes les altres coses». El bé de l’home, afirma, «és una activitat de l’ànima conforme a la virtut, i si les virtuts són diverses, conforme a la millor i més perfecta, i a més a més en una vida sencera» (Ètica a Nicòmac, 1098a 16-18).
La filosofia escolàstica medieval segueix la tradició platonicoaristotèlica i fa del bé (bonum) un dels transcendentals del ser, junt amb l’unum i el verum: tot el que és, pel fet de ser, posseeix una bondat particular, i les coses són tant més bones, o posseixen més gran bé, com més a prop es troben del súmmum ens i del súmmum bonum. A més a més, tota activitat dirigida cap als diversos ens genera el desig del bé que hi ha en ells, segons la formulació escolàstica de què «tot allò que s’ha desitjat es desitja sota la forma de bé» (quidquid appetitur, ‘sub’ specie boni appetitur), per la qual cosa la moralitat dels actes humans es funda en una ordenació graduada dels éssers en funció del «sume bé».
Amb l’arribada de la filosofia moderna i la desaparició de la força dels conceptes metafísics tradicionals, desapareix també el caràcter substancial de la idea de bé. La filosofia de
Kant buida de tot contingut material a la idea de bé; l’únic bo és una «voluntat bona», diu, destacant el seu aspecte formal (veure text).
La seva ètica formal no fa sinó precisar, sota
el concepte d’imperatiu categòric, en què consisteix aquesta
voluntat bona. Totes les diverses
filosofies dels valors, sorgides en el s. XIX i XX, algunes d’arrels kantianes, com la teoria dels valors de
W. Windelband i
H. Rickert, altres directament oposades a l’ètica formal i del deure de Kant, com l’ètica material dels valors de
Max Scheler, d’arrels més aviat
fenomenològiques, i altres nascudes d’una visió econòmica de la vida humana o de la consideració existencialista de l’home, com en
Marx o en
Sartre, si bé suposen una
tornada a una concepció ontològica del bé, substituït ara pel concepte de
valor en alguna de les seves formes, no li concedeixen un fonament objectiu, com era propi de la tradició filosòfica, sinó només
subjectiu, sociològic o històric.
Les teories ètiques més recents, com
a «metateorías» que són o com a teories metatètiques que són, es plantegen el sentit dels
enunciats morals, és a dir, aquells que d’alguna manera tenen com a
predicat el terme «bo». El
subjectivisme ètic sosté que, en un enunciat ètic, el parlant no expressa més que un
sentiment o una actitud propis, és
a dir, subjectius. La bondat que s’expressa en un enunciat ètic és només una qüestió de «gust»; no hi ha coses bones o dolentes, sinó sentiments o
actituds en les quals s’expressen les preferències del
subjecte. Per evitar el
relativisme moral s’apel·la de vegades a la figura del «observador ideal»,
d'Adam Smith, segons la qual l’enunciat «X és bo» ha d’entendre’s com a dit per un ésser omniscient, desinteressat i racional que mantindria respecte de X una actitud d’aprovació. Aquest observador ideal seria, llavors, un punt de referència objectiu o
intersubjectiu.
L’objectivisme moral sosté, per la seva banda, que en els enunciats ètics s’afirma la moralitat de quelcom o d’algú d’una forma objectiva. Un tipus d’objectivisme moral clàssic és el que propugna l'utilitarisme, segons el qual allò «bo» és allò útil, és a dir, allò que produeix la major felicitat del nombre més gran possible de persones. L'intuïcionisme és un altre tipus d’objectivisme moral, que sosté que un enunciat ètic és una expressió amb què manifestem la nostra intuïció moral o la nostra comprensió intuïtiva sobre la moralitat d’una cosa o d’una persona. Creure que podem parlar del «bé» i del «bo» com de quelcom definible per les seves propietats naturals és propi del «naturalisme ètic»: sistema que tracta les entitats morals com si fossin coses naturals; i en això -així s’afirma- consisteix precisament la fal·làcia naturalista.
El positivisme lògic accepta el punt de vista que «bé» i «bo» són termes indefinibles, no perquè no puguin
intuir-se per mitjà d’alguna facultat, sinó perquè no expressen més que
l'emoció o el sentiment de qui fa enunciats o
judicis morals. Per això mateix, aquests enunciats no són
descriptius, sinó només expressius de les pròpies emocions.
El prescriptivisme ètic sosté que els enunciats morals no són ni descriptius ni expressius o emotius, sinó pròpiament prescriptius, o imperatius i qui els pronuncia es compromet amb ells respecte d’una norma o del deure; per consegüent, un enunciat sobre allò bo o el pitjor, el més just o allò injust, és en definitiva un enunciat que expressa un deure, o una obligació en consciència.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.