valors, teoria dels ÉTIC.
O axiologia, estudi de la natura dels valors, entitats que existeixen en diversos àmbits humans, com l’ètica, l’estètica, la sociologia, la psicologia o la religió. El tema d’estudi d’aquesta branca de la filosofia el constitueix la determinació de la natura pròpia del valor, el seu sentit objectiu o subjectiu, la seva relació amb els judicis de valor i amb les tendències humanes que satisfan, i la seva classificació i interdependència mútues.
Té un començament relativament recent, ja que sorgeix en la segona meitat del s. XIX, amb el moviment neokantià; el seu iniciador és H. Lotze,
que concep el valor com quelcom irreal, però present, cosa que inculca amb la
seva coneguda frase «els valors no són, sinó que valen», però els qui
desenvolupen una vertadera filosofia del valor són els representants de l’escola
de Baden, Windelband i Rickert, principalment; a ells pertany la distinció entre ciències
ideogràfiques i ciències nomotètiques, seguint la distinció de Dilthey en ciències de l’esperit i ciències de la natura, i la constitució dels valors i els judicis de valor com a objectes propis de la filosofia (mentre que de les ciències de la natura ho són els fets). Al costat d’aquesta filosofia que dóna al valor una entitat
transcendental, és a dir, fundada en l’estructura de la consciència, per la mateixa època sorgeix a Àustria el denominat corrent subjectivista dels valors, patrocinat per Alexius von Meinong (1853-1920), deixeble de Brentano, i Christian von Ehrenfels (1859-1932), deixeble de l’anterior (autors que, a més a més, van constituir el nucli primitiu de la psicologia de la forma). Meinong sosté (Investigacions eticopsicològiques sobre la teoria del valor, 1894) que la valoració és un fet merament psíquic i subjectiu, i que el valor depèn d’allò
que agrada, opinió a què contraposa Ehrenfels (Sistema de la teoria dels valors, 1896) que el fonament del valor és el desig, i no
en allò que agrada, ja que també són valuoses coses que no existeixen (el bé perfecte).
La crisi del psicologisme (i l’acceptació de l’objectivisme, finalment, per part de Meinong) i la crítica que li fa objecte Husserl, origina un corrent fenomenològic, defensor de l’objectivisme axiològic, l’exponent principal del qual és Max Scheler, que, en directa oposició al formalisme kantià, tracta els valors com a qualitats a priori de les coses, independents per tant de l’experiència humana, i vertader contingut material de l'ètica (veure referència). Per a Scheler, els valors són objectius i universals, i són els fonaments de l’estimació o de la desaprovació que produeixen en nosaltres. Estan ordenats jeràrquicament: des d’allò agradable-desagradable, el noble-vulgar, i els valors espirituals (bell-lleig, just-injust, vertader-fals), fins al sagrat-profà. Un altre defensor del caràcter objectiu dels valors és Nicolai Hartmann. En els corrents existencialistes, en canvi, es consideren els valors més aviat com a fruit de la lliure creació de l’individu, que manifesta així la seva capacitat de projectar-se fora de si.
Les teories sobre el valor sostingudes per l'empirisme lògic poden considerar-se com l’antítesi i negació de la filosofia dels valors. Per a Carnap, els judicis de valor són formes de llenguatge prescriptiu que expressen desitjos en forma de mandats. Un judici de valor, com a expressió que no pot ser ni vertadera ni falsa i que no és verificable, manca de sentit. Doctrines semblants defensà Ayer, per a qui tant els judicis ètics com els estètics són pseudoenunciats i no són més que l’expressió d’un sentiment.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.