valor ÉTIC.
(del llatí valor, de valere, estar vigorós o sa, ser més fort; en grec, þ>4@H, axios, mereixedor, digne, que posseeix valor, d’on procedeixen termes com axiologia, axiomàtic, etc.) Tot allò que fa que l’home apreciï o desitgi quelcom, per si mateix o per la seva relació amb una altra cosa; la qualitat per la qual es desitgen o volen les coses per la seva proporció o aptitud a satisfer les nostres necessitats; en economia, l’útil, el preu d’una cosa (veure text).
L’home ha reconegut des d’antic l’existència de valors al terreny de l’ètica o del comportament social. Així els sofistes, promotors d’un relativisme ètic basat en les creences subjectives de l’home, que fan bo el que aquest creu bo, admeten el diferent valor d’aquelles creences que, per les seves conseqüències, resulten més útils per a la vida ciutadana, i orienten els seus ensenyaments a saber descobrir-les. Plató, enemic acèrrim del relativisme sofista, sosté que els valors socials depenen del coneixement de les essències -de les idees- i que allò bo i allò bell ha de ser també la veritat; aquest és el començament de la tradició que floreix en la filosofia escolàstica i que identifica la unitat, la veritat, la bondat i la bellesa com a propietats necessàries del ser (veure transcendentals). Aquesta subordinació del valor al ser ha estat la causa que en la filosofia tradicional no hagi existit un tractament peculiar del sentit del valor. La teoria dels valors, és a dir, l’estudi de la natura del valor com quelcom peculiar, no ha existit pròpiament fins al s. XIX.
Les primeres teories sobre el valor són de tipus econòmic i sorgeixen en el s. XVIII, quan comencen a elaborar-se a Anglaterra les primeres teories econòmiques, se substitueix el concepte tradicional de bé comú pel de «interès general» i A. Smith (Investigacions sobre la natura i les causes de la riquesa de les nacions, 1776) defensa que la causa de la riquesa dels pobles és el treball; el valor de les coses es mesura llavors per la quantitat de treball, i es distingeix entre el valor d’ús i el valor de canvi o valor pròpiament dit. El valor d’ús d’una mercaderia (allò per al que serveix) el determina la seva utilitat en la societat; mentre que el valor de canvi, pròpiament el valor, segons la teoria del valor treball, que comença en A. Smith i prossegueix amb David Ricardo (Principis de l’economia política, 1817) fins a Karl Marx (El capital, 1867), es mesura pel temps de treball socialment necessari per produir l’objecte que s’intercanvia.
La noció de valor econòmic mostra un aspecte essencial del valor en general, és a dir, que la seva dependència necessària amb l’home ho fa quelcom relatiu; les coses no són valuoses per si mateixes, sinó només en relació amb l’home.
A la filosofia competeix l’anàlisi del valor en general, no ja del valor ètic o del merament econòmic, i l’estudi de la natura pròpia del valor. La distinció entre fets i valors, paral·lela a la que s’efectua entre judicis de valor, posa ja de manifest que el valor d’una cosa no és el mateix que el «ser de la cosa».
La noció de valor ocupa un lloc fonamental en la filosofia de Nietzsche; segons ell, la cultura occidental no és més que la inversió reactiva dels primitius valors de la vida. Per això imposa a la filosofia la tasca crítica d’una vertadera transvaloració de tots els valors transmesos.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.