(del grec skeptomai, investigar atentament, o simplement de skeptesthai, investigar) Concepció en teoria del coneixement que sosté, en principi, que la ment humana no és capaç de justificar afirmacions verdaderes.

• Un escepticisme extrem o absolut sostindria que no hi ha cap enunciat objectivament vertader per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions vertaderes; d’aquest escepticisme se sol dir que es refuta a si mateix o que és impossible, ja que es nega en la seva pròpia afirmació, ja que si res no és verdader, tampoc ho és que res sigui verdader.

• L’escepticisme moderat o relatiu sosté que són pocs els enunciats objectivament vertaders, o bé estableix dubtes raonats sobre la capacitat de la ment humana de poder conèixer les coses i, per aquesta raó, la sotmet a examen. Aquest relativisme propugna una actitud crítica davant el dogmatisme.

Històricament, les afirmacions d’escepticisme moderat apareixen tant en èpoques de decadència cultural o cansament intel·lectual, com de renovació i Il·lustració, i la història mateixa de la filosofia occidental alterna èpoques d’escepticisme i dogmatisme. El dubte metòdic i l’esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques d’un escepticisme moderat (veure text).

HIST. Històricament, un corrent de la filosofia hel·lenística, el pirronisme, o escola escèptica que neix amb Pirró d’Elis (360-272) i el seu deixeble Timó de Fliünt (325/320-235/230), per als qui ni els sentits ni la raó poden subministrar-nos un coneixement vertader, per la qual cosa el més savi, si volem arribar a la ataraxia, és romandre indiferents a tot, abstenint-nos de fer judicis; els estoics van anomenar a aquesta suspensió de judicis epokhé. Amb Arcesilau (315-ca. 240), considerat el fundador de l'Acadèmia nova, entra l’escepticisme en l'Acadèmia platònica; va criticar la teoria del coneixement dels estoics, i va excloure de l’escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d’actuar moralment. Carnèades (219-128), un dels seus successors, va desenvolupar una teoria del coneixement probable (píthanon, «allò digne de crèdit»): el seu escepticisme està basat en la distinció que estableix entre allò objectivament vertader, desconegut per a l’home, i allò subjectivament vertader.

A partir del s. II a.C., l’escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix tant l’Acadèmia platònica com les restants escoles hel·lenístiques, si bé en menor mesura. Enesidem de Cnossos (cap a a l’any 50 a.C.) renova el pirronisme antic i estudia els seus «trops», o llista de contraposicions que fonamenten l’escepticisme de la vida (Raonaments pirrónicos). Cap al s. II d.C. l’escepticisme es fon amb l’empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric (Alexandria, cap a la segona meitat del s. II d.C.), l’autor més important per al coneixement de l’escepticisme antic, que l'entén (Supòsits de l’escepticisme pirrònic) com l’art d’enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l’escèptic aconsegueix l’ataràxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre opinions contradictòries (veure text).

En general, la dificultat de resoldre la qüestió epistemològica de la veritat i la falsedat es va combinar, en l’escepticisme antic, amb l’adopció de certeses de tipus pràctic, que es fonamentaven en criteris ètics, estètics, d’utilitat, etc. En canvi, en l’escepticisme renaixentista s’accentua sobretot l’aspecte racional del problema, deixant de costat l’actitud més vital que representava l’escepticisme grec. Montaigne (1533-1592), Charron (1541-1603) i Francisco Sánchez (1562-1632) són els escèptics destacats d’aquesta època.

David Hume (1711-1776) integra l’escepticisme en la mateixa activitat filosòfica. Distingeix (Investigació sobre l’enteniment humà, sec. XII) entre escepticisme «antecedent» i escepticisme «conseqüent». El primer és «anterior a tot estudi i filosofia», i un exemple podria ser el dubte metòdic cartesià, que planteja la recerca d’un primer principi de certesa infal·lible; el segon és «posterior a la ciència i a la investigació». Mantenir un escepticisme antecedent en forma exagerada -pirrònica- equival a negar qualsevol possibilitat d’arribar a la certesa. L’escepticisme conseqüent és el que cal adoptar després d’haver sotmès a examen nostres possibilitats cognoscitives. Aquest escepticisme posa de manifest la impossibilitat de conciliar el que creiem per sentit comú i el que sostenim després d’un examen filosòfic de moltes qüestions: per sentit comú creiem que el que veiem és el que existeix, però la raó filosòfica rebutja identificar les nostres representacions amb els objectes que representen; d’altra banda, no disposem de bons arguments per demostrar que les nostres percepcions o representacions corresponguin als objectes reals. A l’home raonable li és necessari un escepticisme mitigat o «acadèmic», que és el resultat de combinar un sever examen crític de les nostres capacitats cognoscitives amb el sentit comú i la reflexió. I així, cal recordar que tots els nostres coneixements es redueixen a la relació d’idees, o el que pot saber-se per demostració, i a qüestions de fet, que fundem en la relació de causa i efecte (veure text). Aquest escepticisme «acadèmic» de Hume ha passat a ser una de les postures fonamentals de la filosofia neopositivista del s. XX, però és també una característica de tots aquells filòsofs que, des de Kant, han tendit a sotmetre a examen a la raó humana. Nietzsche va anomenar als escèptics «els únics filòsofs honorables» (eccehomo).

El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.