(del grec skeptomai, investigar atentament, o simplement de skeptesthai, investigar) Concepció en teoria del coneixement que sosté, en principi, que la ment humana no és capaç de justificar afirmacions verdaderes.

• Un escepticisme extrem o absolut sostindria que no hi ha cap enunciat objectivament vertader per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions vertaderes; d�aquest escepticisme se sol dir que es refuta a si mateix o que és impossible, ja que es nega en la seva pròpia afirmació, ja que si res no �s verdader, tampoc ho �s que res sigui verdader.

• L�escepticisme moderat o relatiu sosté que són pocs els enunciats objectivament vertaders, o bé estableix dubtes raonats sobre la capacitat de la ment humana de poder conèixer les coses i, per aquesta raó, la sotmet a examen. Aquest relativisme propugna una actitud crítica davant el dogmatisme.

Històricament, les afirmacions d�escepticisme moderat apareixen tant en èpoques de decadència cultural o cansament intel·lectual, com de renovació i Il·lustració, i la història mateixa de la filosofia occidental alterna èpoques d�escepticisme i dogmatisme. El dubte met�dic i l�esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques d�un escepticisme moderat (veure text).

HIST. Històricament, un corrent de la filosofia hel·lenística, el pirronisme, o escola escèptica que neix amb Pirr� d�Elis (360-272) i el seu deixeble Timó de Fli�nt (325/320-235/230), per als qui ni els sentits ni la raó poden subministrar-nos un coneixement vertader, per la qual cosa el més savi, si volem arribar a la ataraxia, és romandre indiferents a tot, abstenint-nos de fer judicis; els estoics van anomenar a aquesta suspensió de judicis epokhé. Amb Arcesilau (315-ca. 240), considerat el fundador de l'Acad�mia nova, entra l�escepticisme en l'Acad�mia platònica; va criticar la teoria del coneixement dels estoics, i va excloure de l�escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d�actuar moralment. Carnèades (219-128), un dels seus successors, va desenvolupar una teoria del coneixement probable (píthanon, «all� digne de crèdit»): el seu escepticisme està basat en la distinció que estableix entre allò objectivament vertader, desconegut per a l�home, i allò subjectivament vertader.

A partir del s. II a.C., l�escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix tant l�Acadèmia platònica com les restants escoles hel·lenístiques, si bé en menor mesura. Enesidem de Cnossos (cap a a l�any 50 a.C.) renova el pirronisme antic i estudia els seus «trops», o llista de contraposicions que fonamenten l�escepticisme de la vida (Raonaments pirrónicos). Cap al s. II d.C. l�escepticisme es fon amb l�empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric (Alexandria, cap a la segona meitat del s. II d.C.), l�autor més important per al coneixement de l�escepticisme antic, que l'entén (Supòsits de l�escepticisme pirr�nic) com l�art d�enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l�escèptic aconsegueix l�ataràxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre opinions contradictòries (veure text).

En general, la dificultat de resoldre la qüestió epistemològica de la veritat i la falsedat es va combinar, en l�escepticisme antic, amb l�adopció de certeses de tipus pràctic, que es fonamentaven en criteris ètics, estètics, d�utilitat, etc. En canvi, en l�escepticisme renaixentista s�accentua sobretot l�aspecte racional del problema, deixant de costat l�actitud més vital que representava l�escepticisme grec. Montaigne (1533-1592), Charron (1541-1603) i Francisco Sánchez (1562-1632) són els escèptics destacats d�aquesta època.

David Hume (1711-1776) integra l�escepticisme en la mateixa activitat filosòfica. Distingeix (Investigació sobre l�enteniment hum�, sec. XII) entre escepticisme «antecedent» i escepticisme «conseqüent». El primer és «anterior a tot estudi i filosofia», i un exemple podria ser el dubte met�dic cartesi�, que planteja la recerca d�un primer principi de certesa infal·lible; el segon és «posterior a la ciència i a la investigació». Mantenir un escepticisme antecedent en forma exagerada -pirr�nica- equival a negar qualsevol possibilitat d�arribar a la certesa. L�escepticisme conseqüent és el que cal adoptar després d�haver sotm�s a examen nostres possibilitats cognoscitives. Aquest escepticisme posa de manifest la impossibilitat de conciliar el que creiem per sentit com� i el que sostenim despr�s d�un examen filosòfic de moltes qüestions: per sentit comú creiem que el que veiem és el que existeix, però la raó filosòfica rebutja identificar les nostres representacions amb els objectes que representen; d�altra banda, no disposem de bons arguments per demostrar que les nostres percepcions o representacions corresponguin als objectes reals. A l�home raonable li és necessari un escepticisme mitigat o «acadèmic», que és el resultat de combinar un sever examen crític de les nostres capacitats cognoscitives amb el sentit comú i la reflexió. I així, cal recordar que tots els nostres coneixements es redueixen a la relació d�idees, o el que pot saber-se per demostraci�, i a qüestions de fet, que fundem en la relació de causa i efecte (veure text). Aquest escepticisme «acadèmic» de Hume ha passat a ser una de les postures fonamentals de la filosofia neopositivista del s. XX, però és també una característica de tots aquells filòsofs que, des de Kant, han tendit a sotmetre a examen a la raó humana. Nietzsche va anomenar als escèptics «els únics filòsofs honorables» (eccehomo).

El contingut d�aquesta web ha estat creat per Jordi Cort�s Morat� i Antoni Mart�nez Riu.  El disseny i realitzaci� de la web, aix� com la traducci� al catal� dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cort�s.