(del grec ¦i8,iJ4iZ G\D,F4H, seleccionar o escollir) Corrent filosòfic formada en el període hel·lenístic, basada a escollir o seleccionar tesi pertanyents a diferents escoles de pensament per a sintetitzar-les en una nova doctrina, encara que sovint es defugi, artificialment, la incoherència que es deriva de la mera juxtaposició de les esmentades tesi. En general, l'eclecticisme denota falta d'originalitat. Quan l'eclecticisme s'aplica a la fusió de corrents religioses es denomina sincretisme.
Van ser diverses les escoles filosòfiques que van adoptar posicions eclèctiques. En la Acadèmia platònica, a partir de Filó de Larisa (segle I a.C.), es va abandonar l'escepticisme de Carnèades i es va adoptar el criteri eclèctic segons el qual, encara que no hi pot haver coneixement absolut, es pot accedir a un grau de certesa suficient per formular una ètica. En el estoïcisme, a partir de Boet de Sidó (s. II a.C.), de Posidoni d'Apamea i de Paneci de Rodes, es va suavitzar el rigorisme ètic per permetre buscar el convenient com criteri ètic, encara que es va teoritzar (especialment per part de Ciceró, que és un dels principals exponents de l'eclecticisme) que el convenient no és contrari al just. També l'escola aristotèlica va adoptar criteris eclèctics a partir de Andrònic de Rodes (segle I a.C.). A més, es van donar tendències eclèctiques en el si de la patrística. En l'època moderna, l'espiritualisme romàntic de Víctor Cousin va reivindicar l'eclecticisme. Segons ell, tota la història de la filosofia és la successió cíclica de quatre doctrines: el sensualisme, l'idealisme, l'escepticisme i el misticisme, i cadascuna d'elles posseeix certs aspectes de veritat que poden conciliar-se dintre seu.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.