Acadèmia platònica GEN.
(del grec
{U6"*Z:,4", akadémeia) Nom donat a l’escola que, l’any 387 a.C., a la
tornada del seu primer viatge a Sicília, va fundar Plató als afores
d’Atenes, al costat del parc del santuari dedicat a
l’heroi Akádemos. L’Acadèmia, consagrada a les Muses i a Apol·lo, i dedicada al conreu de les matemàtiques i la dialèctica, en oposició a
l’escola retòrica d’Isòcrates fundada en el 391, va ser el centre dels ensenyaments de Plató i del platonisme. Al frontispici, segons es diu, figurava la llegenda: «Que
ningú no entre aquí si no és geòmetra». El seu programa d’estudis s’acomodava probablement al
que es reflecteix en la República (llibre VII), en tractar Plató de la formació dels filòsofs, i es duia a terme mitjançant
diàlegs, debats, discussions i lliçons tant de Plató, com de deixebles avantatjats i personalitats famoses que passaven per Atenes. Després de Plató, van ser escolarcas famosos de l’Acadèmia:
Espeusip, nebot de Plató (347-338), Xenòcrates de Calcedònia, el primer que va dividir la filosofia en física, ètica i lògica (338-314), Polemón d’Atenes (314-269) i Crates d’Atenes (269-264). A aquesta època pertanyen Eudox de Cnido (400-347) i Heráclides Pòntic (390-310), grans astrònoms membres de l’Acadèmia. Amb Arcesilau de
Pitane s’inicia el període escèptic de l’Acadèmia (Acadèmia mitja), l’exponent principal del qual va ser Carneades de Cirene (Acadèmia nova). Filó de Larisa,
cap a 110, introdueix l’eclecticisme en la que es denomina la IV Acadèmia. Va perdurar com a exponent més o menys fidel de la tradició platònica fins a l’any 529 d.C., quan l’emperador Justinià va manar clausurar tots els centres d’ensenyament no cristians.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.