ataràxia / impertorbabilitat GEN.
(del grec GJ"D">\" ataràxia, paraula formada pel prefix a privatiu o negador del verb [táraxis], pertorbar: impertorbabilitat, absència de pertorbació o pau anímica). Encara que, el primer a utilitzar aquest terme en sentit filosòfic va ser
Demòcrit (fragment 191), adquireix el seu significat ple en l'ideal, buscat per les filosofies morals del període hel·lenístic, de la impertorbabilitat que s'obté a partir del domini o extinció de les passions. El seu ús més específic correspon als epicuris, els qui buscaven la pau per la plenitud del plaer estable (la hedoné catastemática o estable), que deu acompanyar-se de l'absència de dolor físic
(GB@<\" aponía). A més, defensaven la necessitat de no ocupar-se del món exterior i dedicar la vida al cultiu de l'amistat.
Els estoics, en canvi, van utilitzar les nocions de GBV2,4" (apatheia, impassibilitat) i ,Û2L:\" (euthymía, tranquil·litat del bon ànim) per expressar un concepte semblant encara que, per a ells, la apatia, quant que alliberament de les passions, permetia el ple domini racional de la vida humana. Per això, el seu apatia no és sinònim de desinterès o d'abúlia. Ben al contrari, i en contraposició als epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. Per part seva, els escèptics buscaven la pau i la plenitud en la calma que proporciona no emetre judicis (¥B@PZ epokhé) pel que fa a opinions i enunciats, cosa que proporciona la ataràxia.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.