Filòsof escèptic. Va néixer
en Cnossos (Creta) i va ensenyar a Alexandria. En els seus vuit llibres de Discursos
pirrònics va recopilar totes les doctrines divergents sobre cada punt per demostrar la impossibilitat
d'assolir un saber verdader. Si existeixen sensacions diverses per als diversos homes o per a diverses circumstàncies, com distingir entre les verdaderes i les falses? Com distingir també entre les diverses creences i opinions humanes? Per això, va propugnar la suspensió del judici o
¥B@PZ (epokhé) com la millor actitud del savi
per atansar la impertorbabilitat o
GJ"D">\" (ataràxia).
Es va acostar també a la filosofia de
l'esdevenir d' Heràclit i va acceptar la identitat dels contraris, fonament de tot relativisme i de l'escepticisme.
«L’obra d'Enesidem ens és bastant ben
coneguda, gràcies al resum dels seus Discursos pirrònics, que el bizantí
Foci va conservar en la seva Biblioteca (cod. 212). S'hi veu Enesidem
entestat sobretot a separar-se dels acadèmics del seu temps (sens
dubte Filó de Larissa) que, tot i combatre els
estoics i dogmatitzar sobre la virtut i el vici, l'ésser i el no-ésser, són
estoics ells mateixos. La finalitat del llibre és demostrar que el savi pirrònic
aconsegueix la felicitat fent-se el càrrec que no percep res amb certesa,
ni per la sensació, ni pel pensament, i s'allibera així dels continus disgustos
i preocupacions que afecten els adeptes de les
altres sectes. L'escepticisme és doncs, també ell, una escola de
felicitat i d'ataràxia. Els Discursos seguien en
detall les filosofies dogmàtiques; buscaven amb curiositat els arguments
contraris relatius als principis de la física
(agent i pacient, generació i corrupció, moviment i sensació), al mètode
d’aquesta mateixa física (buscant si els fenòmens són els signes de les
realitats amagades, i si es pot copsar un lligam de causalitat), i finalment
als principis de la moral (el bé i el mal, les
virtuts, el fi).
Sext ens ha conservat alguns detalls
d’aquesta argumentació. Enesidem, per exemple, deia que tota generació és
impossible, sigui quina sigui la hipòtesi en què hom se situï. El cos no pot
produir el cos, tant si roman en si mateix (perquè només produeix aleshores ell
mateix), com si s'uneix a un altre; perquè si un cos, unit a un segon, en
produeix un tercer, no hi hauria aleshores cap raó perquè aquest, unit a
un segon, en produís un tercer, i perquè aquest, unit a un dels altres dos, no
en produís un quart, i així fins a l'infinit.
L'incorporal (en el sentit estoic del mot, com a buit, lloc o temps) no pot
produir l'incorporal; perquè és incapaç per definició d'actuar i de patir. El
cos no pot produir l'incorporal, ni l'incorporal, el cos, no més que d'un
plàtan no ve un cavall. Com es veu, la generació (és el sobreentès de tota
aquesta argumentació) sempre és comparada a la
producció de l'ésser viu.
Coneixem també els seus vuit arguments o
trops contra les causes. Hom les busca en l'invisible? Com podria el visible
testimoniar (és la paraula del dogmatisme epicuri) en favor d'un invisible del
tot diferent d'ell, immutable i etern, quan és passatger? Amb quin dret es pot
portar a la unitat d'una mateixa substància (com l'àtom) les causes de fenòmens
tan múltiples? Com es pot atribuir a l'ordre del món (com fa l'epicuri) a unes
causes que actuen a l'atzar? Per què concebre (sempre segons el mètode dels
epicuris) les accions i les passions de les coses invisibles segons el model de
les coses visibles? Per què es vanen, com fan, de seguir les impressions comunes
i reconegudes per tots, quan tenen hipòtesis força especials sobre els elements?
Amb quin dret es pot restringir les causes amagades, per exemple les dels
meteors, a aquelles que són d’acord amb les nostres hipòtesis? Per què cal
contradir alhora les aparences i les seves pròpies hipòtesis, admetent causes
tals com la declinació? És evident que tota aquesta crítica té per objectiu
l'epicureisme.
Contra els signes, Enesidem preguntava com és que, si, segons la definició estoica, «els signes són antecedents visibles i coneguts de tothom destinats a descobrir un conseqüent amagat», les coses significades no són igualment semblants per a tots. Per què per exemple la rojor i la humitat de la pell, la rapidesa del pols, són, per a diversos metges, símptomes de coses força diferents?"
Finalment, són coneguts els deu trops
o marcs generals en els quals Enesidem, contra el coneixement sensible,
amuntegava arguments que es van anar enriquint-se sense parar. El primer
conclou, de la diferència dels òrgans entre els animals i l'home i dels animals
entre ells, que cada espècie ha de tenir les seves sensacions particulars. Sext
potser hi va afegir, de la seva pròpia collita, un desenvolupament sobre la
superioritat de l'animal sobre l'home (62-77), que toca l'estoïcisme en el seu
punt sensible. El segon conclou, de la diferència dels homes pel que fa al cos i
l'ànima, la de les seves sensacions. El tercer mostra el desacord de les
sensacions de diverses espècies entre elles, els diversos sentits que jutgen de
manera diferent sobre el mateix objecte, i els objectes que poden tenir, ara més
qualitats, adés menys que no en percebem. El quart mostra el desacord que hi ha
entre les sensacions d'una mateixa espècie, segons quines siguin les
circumstàncies (al.lucinació de la follia, del somni, edat, passió, etc.). Els
trops cinquè, sisè, setè, vuitè i novè mostren de quina manera un sensible ens
apareixerà diferent segons la seva posició o distància, segons que estigui o no
barrejat amb d'altres, segons la seva qualitat, segons la seva relació amb el
qui jutja o amb els altres sensibles, segons la seva raresa. El desè finalment
ens fa veure com les lleis i els costums produeixen aparences diferents.
Els cinc trops que Sext atribueix a uns escèptics
més recents, i Diògenes Laerci, a Agripa, no són de cap manera de la mateixa
naturalesa que els d'Enesidem. El trop de la discordança funda la suspensió del
judici sobre les divergències dels filòsofs entre ells i amb el vulgar. El de la
regressió fins a l'infinit exigeix per a una afirmació una prova, per a aquesta
prova una nova prova, i així fins a l'infinit. El del relatiu mostra el nostre
judici depenent, no del que són les coses, sinó de les relacions que tenen tant
amb nosaltres com entre elles. El de la hipòtesi exigeix, si es vol escapar de
la regressió fins a l'infinit, que es comenci per una hipòtesi no provada. El
del dial•lel ens mostra que si hom escapa al segon o al quart trop, és per caure
en la demostració circular, on es pren com a principi la conseqüència. 1 tots
aquests trops concerneixen no pas els sentits en particular, sinó més aviat els
problemes i les recerques racionals. El mateix passa amb dos trops que esmenta
Sext, en què dóna al dogmàtic l'elecció de plantejar al començament afirmacions,
i aleshores aquestes manquen de proves, o bé de deduir-les d'unes altres
afirmacions, i aleshores caiem en la regressió fins a l'infinit o dial·lel.»
