Heràclit d’Efes, /DV68,4J@H (ca. 550-c.480 a.C.) HIST.
Filòsof grec presocràtic. Com succeeix sovint amb els filòsofs presocràtics, el coneixement que es té d’aquest autor és bastant pobre, doncs no hi ha dades fiables de la seva biografia, i les dades que hi ha es barregen amb la llegenda. Pel que sembla és segur que descendia d’una
família noble de Efes, probablement de la dels propis reis. Va renunciar als seus drets dinàstics a favor del seu germà, i es va retirar al temple de
Artemisa Efesia on va dipositar el seu llibre, lluny de la majoria dels ciutadans, ja que es manifestava un gran menyspreu per «la majoria», a la qual oposava «els millors»
(fragments 1, 19, 34, 49, 104). Va escriure una obra, el títol de la qual ens és desconegut, encara que com la majoria de les obres dels presocràtics és coneguda com a
B,DÂ NbF,TH, és a dir: Sobre la naturalesa. No obstant això, fins i tot s’ha posat en dubte que arribés a escriure realment una obra en el sentit habitual de la paraula, i que el que posteriorment va ser conegut com a tal no fos més que una recopilació de les seves sentències. Però la majoria d’especialistes coincideixen a afirmar que realment sí va escriure tal obra, que, a més, va tenir
força ressonància i difusió, com ho prova el fet que, pel que sembla, Parmènides ja la va conèixer, uns deu anys més tard, malgrat viure en la
Magna Grècia, bastant allunyada de les costes jòniques on estava Efes. A les dificultats del coneixement de l’obra d’Heràclit s’afegeix l’estil
críptic i oracular de les seves sentències, escrites en forma aforística i de
contingut ambigu, que li van valer el sobrenom d’Heràclit el fosc. Aquest mateix
estil oracular heracliteà, que indica el seu pensament mitjançant imatges i a través d’aforismes, reforçava el seu menyspreu per la majoria, incapaç d’entendre’l perquè, segons ell, són cecs a la cosa més evident que és, precisament, el sentit ocult de la naturalesa: «els ulls i els sentits són testimonis dolents per als homes que tenen una ànima bàrbara» (frag. 107, veure text ).
Pel que sembla, la seva obra, escrita en prosa, tractava fonamentalment de ser l’exposició d’una doctrina innovadora, ja que Heràclit no va ser deixeble de ningú (encara que coneixia la filosofia dels
milesis i la de Pitàgores, al que critica i menysprea). El nucli doctrinal del seu pensament
el va extreure del seu propi autoconeixement, investigant-se a si mateix (frag. 101), seguint la sentència de l’oracle: «coneix-te a tu mateix». I l’esmentat nucli és la doctrina del 8`(@H (logos). De fet ell es considerava posseïdor d’una veritat de la qual les seves paraules són només transmissió: «si no
m’escolteu a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són un» (frag. 50). El logos és, a la vegada, discurs, raó i «raó de ser» de les coses; una veritat única que la ment pot comprendre perquè també la ment humana és, en certa manera, part o comunió d’aquest logos que és comuna a tots, però que la majoria no entén. El logos és també ordinador («estan en desacord sobre el que els és més familiar, sobre aquest logos
que tot ho governa, i el que troben cada dia els sembla estrany». frag.72).
Però, simultàniament, el logos és també quelcom que ha de ser escoltat, però no a través dels sentits, sinó a través de l’ànima (psykhé) que està en contacte amb ell. A la vegada, el logos també és llei universal de l’esdevenir i és plenament independent de qui
l’escolta, encara que és comú a tots («per això cal seguir el que és comú, doncs el comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular». frag. 2). En la mesura que és captat per la psykhé, el logos és pensament humà, però en si mateix és la llei de l’univers de la qual deriven, o haurien de derivar, totes les lleis humanes (veure fragments sobre el logos ).
En la mesura que també és «raó de ser» del cosmos, s’expressa com un principi físic encarnat pel foc. El foc, eternament fluent, impossible de detenir o de paralitzar, és la forma més pura i elevada de la matèria, i és el vehicle de l’ànima. El foc expressa també el canvi continu i perpetu, doncs el foc tot ho canvia: «aquest món, el mateix per a tots, cap déu ni home ho va fer. Sinó que ha estat sempre i és i serà un foc sempre viu, que s’encén segons mesures i s’apaga segons mesures.» (frag. 30), i «totes les coses es canvien per foc i el foc per totes les coses, com les mercaderies per l’or i l’or per les mercaderies» (frag. 90).
Les transformacions efectuades pel foc coincideixen amb els diversos estats de la naturalesa. Així, el foc condensat dóna lloc al mar, del qual emergeix la terra. De tots dos sorgeixen els vapors que engendren el núvols, la quals, a l’incendiar-se retornen cíclicament al foc. (D’allà no se segueix que defensés la doctrina de l'ecpírosis que posteriorment elaborarien els estoics fortament influenciats per Heràclit). Per a ell, el logos també és l’ànima (psykhé), per això, per a les ànimes la mort és l’aigua, i per a l’aigua la mort és la terra (veure frag. 36).
Aquestes transformacions il·lustren una altra de les grans tesis d’Heràclit: l’harmonia és producte de la lluita dels contraris. Però per a ell
l’harmonia no és, com per als pitagòrics (als que combat), fruit d’una reconciliació, sinó que és pròpiament la lluita o la tensió. Si aquesta cessés acabaria també el cosmos.
D’això no se segueix tampoc que Heràclit contravingués el principi de no contradicció, com havia afirmat Aristòtil, sinó que entén realment l’harmonia com tensió contínua, encara que a vegades aquesta tensió no aparegui de manera manifesta: «no comprenen com el que està en lluita amb ell mateix pot estar d’acord: unió de forces contràries, com l’arc i la lira»
(frag.51, veure també els fragments 53, 54, 58, 59, 60, 61, 62, etc. ). I, segons Heràclit, aquesta lluita és justícia, però en un sentit diferent del que havia manifestat Anaximandre,
doncs per al milesi la justícia era la igualació dels contraris en el
þB,4D@< (ápeiron),
mentre que per Heràclit és la lluita mateixa, que és «el pare de totes les coses»
(frag. 53). Fruit de la lluita eterna dels contraris, regida per la llei universal del logos,
és el perpetu esdevenir: tot flueix
(BV<J" D,Ã, panta rei) res és estàtic. Aquesta tesi s’il·lustra generalment amb l’afirmació segons la qual no podem banyar-nos en un mateix riu (veure text ), que
l’heracliteà Cràtil va exagerar dient que no podem banyar-nos ni tan sols una vegada, doncs quan penetrem
en el riu, ni les aigües ni nosaltres mateixos som en cada instant els mateixos.
El perpetu esdevenir ha estat interpretat com una crítica al pensament estàtic i
al substancialisme.
Aquesta
tesi del esdevenir universal, que s’ha d’entendre en el context del problema del continu suscitat pel descobriment de Pitàgores, a vegades s’ha
utilitzat com contraposició al pensament de Parmènides, qui recalca la
immobilitat del ser. A més, sembla que Parmènides, que coneixia l’obra d’Heràclit, va voler combatre les seves tesis, i
Plató va oposar el pensament dels dos autors. No obstant això, hi ha més punts de connexió entre els dos pensadors dels quals apareixen a simple vista: tots dos neguen veracitat als simples dades sensorials, i tots dos reivindiquen una talaia superior des de la que comprendre la multiplicitat que ens subministra el coneixement general del comú dels mortals. També Heidegger
ha volgut subratllar una certa proximitat entre el pensament eleàtic i el d’Heràclit, doncs, segons ell, tots dos són expressió d’una concepció de la veritat (G8Z2,4" alétheia)
com a desocultació.
El pensament d’Heràclit va jugar un paper decisiu en el estoïcisme, que reinterpreta i reelabora les seves tesis, i és especialment a través d’aquesta escola que l’heracliteísme va ser conegut durant el període hel·lenístic i posteriorment. En l’època moderna, Hegel el va reivindicar com l’antecedent més antic de la seva concepció dialèctica, com també ho va fer Marx. D’altra banda, Nietzsche també va considerar les tesis d’Heràclit com la més pura manifestació del pensament filosòfic abans de la corrupció de la filosofia per part de Sòcrates i Plató, i com a representant d’un pensament que declara fictici el ser (veure cita).
Veure:
http://www.utm.edu/research/iep/h/heraclit.htm
http://www.webdianoia.com/presocrat/heraclito.htm
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.