persona GEN.
(del llatí persona, màscara d’actor, caràcter o personatge, després persona, que correspon al grec BD`FTB@<, prósopon, rostre, cara o persona) L’ésser humà en quant subjecte moral posseïdor de consciència i responsable de les seves accions. Jurídicament, l’individu racional, la institució o grup d’individus (segons es tracti d’una persona física o d’una persona moral) responsable i autònom, capaç de drets i deures. A la persona humana la la considera dotada, en una societat lliure i democràtica, dels principis d’autonomia, inviolabilitat i dignitat .
HIST. El terme deriva de la màscara d’actor (persona, derivat al seu torn de personare, ressonar) que identificava el paper que li tocava exercir en escena; els estoics tardans van aplicar el terme a l’home, personatge mogut pel destí, mentre que el dret romà anomenava persona al subjecte de drets, en oposició a l’esclau i a les coses.
El seu sentit filosòfic prové pròpiament de les discussions teològiques trinitàries i cristològiques del cristianisme primitiu, que han de precisar en quin sentit hi ha només un Déu en tres subjectes diferents o en quin sentit pot dir-se que Déu s’ha encarnat. Al concepte llatí de persona i grec de prósopon, s’afegeix el de ßB`FJ"F4H, hypóstasis, o subjecte subsistent en una natura. El concili de Nicea (325) va sostenir que en Crist hi ha dues natures (humana i divina) però una sola persona divina subsistent, i en la Trinidad, una sola natura (divina) i tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme grec d’hipòstasi (substrat, subsistència o supòsit) es va traduir al llatí per suppositum, però els llatins van continuar aplicant el terme persona, atès que suppositum significava tant «subsistència», això és, subjecte, com «essència», això és, natura, indefinició o ambigüitat que portava a heretgies (veure encarnació). Boeci, introductor de termes filosòfics i teològics al llatí de l’Escolàstica, va formular la primera definició formal de persona: «Persona és la substància individual de la natura racional» (veure text). A aquesta definició s’afegeix una altra igualment clàssica, de Ricard de Saint Víctor: intellectualis naturae incommunicabilis existentia [existència incomunicable de la natura intel·lectual] (De Trinitate, IV, 22, 24). Ambdues definicions destaquen principalment, junt amb la natura racional, el caràcter d’individu i l’autonomia d’allò que anomenem persona.
Amb el racionalisme i l’empirisme s’introdueix en el seu concepte el de jo o consciència, sobretot de la mà de les anàlisis de Locke sobre el concepte d’identitat personal o consciència de la pròpia identitat al llarg del temps. Kant posa en relleu, alhora que la racionalitat, la moralitat de la persona, i insisteix en la seva autonomia, la seva llibertat i la seva dignitat, i la seva pertinença al «regne dels fins», on cada ser racional és sempre subjecte i mai objecte de fins (veure text i veure cita).
Ha de distingir-se la noció moral -o metafísica, amb la variant jurídica- de persona, de la noció merament psicològica. Aquella és l’entitat individual i subsistent per si mateixa (per se una, deien alguns escolàstics) i aquesta només és la consciència de la pròpia identitat. La psicologia experimental ha introduït, a més a més, la noció de personalitat psicològica, que es refereix a les característiques psíquiques d’un individu. La noció moral o metafísica ha estat objecte preferent d’estudi en la filosofia contemporània, per part de corrents tan dispars com el marxisme, la psicoanàlisi, l’existencialisme, l’estructuralisme i, molt en concret, el personalisme.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.