matèria GEN.
(del llatí matèria o materies, amb el significat de material per a la construcció) En general, allò que estan fetes les coses, tant les coses físiques (pròpiament «materials») com les que no ho són; per exemple, el tema del que tracta un llibre.
La definició filosòfica de matèria és problemàtica, perquè, en referir-se a la pregunta «de què estan fetes les coses»?, o «què són pròpiament les coses?», la resposta depèn òbviament de l’estadi de desenvolupament en què es troben les ciències de la natura. En contraposició a l’esperit i a l’espiritualisme, la matèria és la qualitat essencial de la realitat en virtut de la qual les coses existeixen independentment del fet que siguin conegudes per la consciència.
La noció clàssica d’Aristòtil ha dominat d’alguna forma en la història de la filosofia occidental, malgrat (o potser precisament per) que no
tracta de la matèria físicament constituïda. La matèria, a la que dóna el nom de hyle, fusta en general i fusta per a la construcció, és aquella part de la realitat que, junt amb la forma, constitueix el tot d’una substància individual.
(Veure hilemorfisme). La idea segons la qual les coses són compostos de matèria i forma és una de les afirmacions fonamentals d’Aristòtil i ha estat un dels temes més característics de la metafísica occidental. D’aquesta manera s’introdueix en el pensament occidental que totes les coses estan fetes d’elements que mantenen entre si una determinada relació de composició, o d’estructures. La matèria aristotèlica no és, en conseqüència, «material» (els únics principis pròpiament materials, en sentit físic, són els quatre elements
d'Empèdocles i les seves corresponents qualitats de càlid, fred, humit i sec), sinó que és un principi metafísic que dóna a entendre que tot s’explica a manera d’una composició de dos elements correlatius, matèria i forma, i que la mateixa matèria és en si mateixa un concepte relatiu, la natura del qual ha de precisar-se indicant la forma respecte de la qual és matèria.
La doctrina aristotèlica sobre la matèria està directament relacionada amb la
seva caracterització del canvi i també amb les
nocions d’acte i potència.
Aquest concepte aristotèlic de matèria com a part fonamental de la substància va començar a deixar-se de costat, per donar pas al concepte modern de matèria física, en els inicis de la revolució científica.
En el s. XVII, es difon el punt de vista de l’anomenada filosofia corpuscular. Galileu i Gassendi
renoven l’atomisme dels grecs Demòcrit i
Epicur, i Descartes identifica l’espai amb la
extensió i aquesta amb les tres dimensions en què es disposen els corpuscles materials. La física de Newton va conferir a les partícules físiques les característiques essencials de massa, inèrcia i pes, mentre que substituïa el mecanicisme de xoc entre partícules, clau del moviment, per la idea de la interacció entre masses, o forces d’atracció i repulsió. Quan, per als físics, la noció de substància material deixa de ser rellevant, i és substituïda per la de
massa, els filòsofs es plantegen la qüestió del caràcter real o no, independent de la ment humana o no, de la matèria i la
substància.
Berkeley és l’autor més significatiu que fa de la matèria un fenomen de la consciència. La confirmació científica de la teoria atòmica no va arribar fins als treballs més definitius d’Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794) i sobretot de John Dalton (1766-1844), i a ella es va afegir la teoria electromagnètica, matemàticament estudiada per James Clerk Maxwell (1831-1879); tot això base de les teories físiques actuals. En la física actual desapareix la distinció nítida entre partícula i ona en els objectes subatòmics (dualitat ona-corpuscle), i entre matèria -pròpiament «massa»- i energia, no sent la matèria més que una manifestació o concentració intensa de gran quantitat d’energia i un camp una concentració de poca energia.
En la filosofia i la física contemporània es concep la matèria com allò que conjuntament amb l’energia (i a més, matèria i energia són intercanviables) constitueix l’univers físic.
La filosofia i la física, fins a la darreria del s XIX, definien la matèria per les seves qualitats essencials, les quals inicialment consistien en l’extensió, la impenetrabilitat i la inèrcia. Al s XVIII certs pensadors, principalment els enciclopedistes francesos, hi afegiren la mobilitat, la pesantor i la "força activa" (l’elèctrica, per exemple). La tendència reductora del racionalisme i del positivisme, però, ha mantingut fins al s XX la identificació de la matèria amb la inèrcia. Ara bé, en la mesura en què tota matèria està constituïda per partícules fonamentals, aquests són pròpiament la matèria. (Veure atomisme científic contemporani). Aquestes partícules compleixen el principi d’exclusió de Pauli, que vol dir que no poden ocupar el mateix estat quàntic al mateix temps. Això es el que fa que la matèria no es col·lapsi en un estat d’energia mínima, i que s’agrupi en estructures d’una certa complexitat. De fet, la matèria que observem en el nostre entorn, s’organitza en forma d’àtoms, molècules, etc. Depenent de les condicions termodinàmiques, com temperatura i pressió, la matèria pot existir en fases diferents. Les més conegudes son la fase sòlida, la líquida i la gasosa, però n’hi ha d’altres: plasma, superfluid i condensat de Bose-Einstein. Per altra part, l’espai dit "buit", que és de fet l’espai desproveït de corpuscles dotats d’inèrcia pròpia i que separa aquests corpuscles els uns dels altres, presenta moltes propietats físiques, principalment les dels camps gravitacional, elèctric i nuclear. Constitueix, doncs, un medi ben real, altrament dit material. Per això, juntament amb les partícules fonamentals, els camps són també constituents de la matèria.
Enllaços a Internet
http://www.xtec.es/aulanet/ud/ciencies/webstionaris/lamateria.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mat%C3%A8ria
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.