Berkeley, George (1685-1753) HIST. `berkel.wav', `play"]
Filòsof
irlandès, un dels principals representants de l'empirisme
britànic. Va néixer a Kilkenny, Irlanda; va estudiar en el Trinity College,
de Dublín, i es va ordenar com a clergue anglicà. La seva primera
obra filosòfica és un Assaig sobre una nova teoria de la visió
(1709) i, el 1710, als vint-i-cinc anys d'edat, va publicar la seva obra capital,
Tractat sobre els principis del coneixement humà, en la
que presenta la seva filosofia, empirista i idealista alhora, que ell anomena
«immaterialisme», i a la que en aquell moment es va prestar poca
atenció. El 1713 marxa a Londres, on escriu Tres diàlegs entre
Hylas i Philonus, i inicia una època de viatges pel continent europeu.
En aquesta gira europea coneix a Malebranche,
perd els originals de la segona part del seu Tractat, que ja no completarà,
i escriu De ‘motu', un llibre en llatí en què critica
a Newton i a Leibniz.
Concep després la idea de fundar en les Bermudes un col·legi de
missions; marxa a Amèrica el 1728 i, mentre espera (en va) l'ajuda econòmica
del govern, pasa dos anys vivint primer en Rhode Island, on escriu Alcifrón,
la seva obra més extensa, i després en Newport, on coneix a qui
seria el primer president del King's College, de Nova York -en l'actualitat
universidad de Columbia-, Samuel Johnson, un dels pocs que va prestar atenció
en el seu temps a la filosofia de Berkeley, de la que va dir que podia refutar-se
donant un puntellada a una pedra. En memòria de Berkeley se li va posar
aquest nom a la que, amb el temps, seria la universitat de Califòrnia.
Torna a Londres i, el 1734, és anomenat bisbe de Cloyne; el 1752 renúncia
al càrrec i es retira a Oxford, on mor al cap d'un any. Malgrat que la
seva filosofia s'ha considerat excèntrica i estranya, pocs filòsofs
han despertat tant d'interès com Berkeley en el món anglosaxó.
D'acord amb la seva professió de clergue, Berkeley es proposa com a objectiu de la seva filosofia combatre tant l’ateisme com l’escepticisme. L’empirisme de Locke, segons ell, porta precisament a ambdues coses. Tota teoria del coneixement feble és causa de dubtes (escepticisme) i d'elles la pitjor és no poder tenir certesa de l'existència de Déu (agnosticisme); d'altra banda, suposar diferents les idees i les coses i haver de passar d'aquelles a aquestes és causa d'escepticisme en general. Berkeley sosté que l'idealisme és l'única forma coherent de ser empirista. Per idealisme, o més pròpiament, «immaterialisme», Berkeley entén l'afirmació que només hi ha les nostres idees; existeixen també les coses, però aquestes no són més que les mateixes idees o sensacions (veure text ). El que certament no existeix és allò que els filòsofs anomenen matèria o «substància corporal»; la qual cosa seria com la causa de les nostres idees i sensacions.
Aquest
és l'error, diu Berkeley: haver de distingir entre el que percebem i la causa del que percebem, i passar d'una cosa a una altra mitjançant una inferència. Dir, com Locke, que les nostres idees provenen de les substàncies corporals com de la seva causa és remetre's a una teoria de coneixement insegura i negar l'evidència que percebem objectes sensibles i que no tenim necessitat alguna de fer inferències. Si, com deia el mateix Locke, les qualitats secundàries són subjectives, per què no han de ser-ho igualment les qualitats primàries? Així que percebem objectes sensibles, i el que percebem és la realitat (veure text). No hi ha els «objectes percebuts» i les «causes dels objectes percebuts», sinó només els «objectes percebuts» i la «ment que els percep»: la ment i les idees de la ment, de manera que «ser» no consisteix en una altra cosa que en «percebre» o «ser percebut». És veritat que veiem un ordre regular en les nostres percepcions, fins al punt que podem parlar d'un «ordre de la natura»; però no hi ha una natura distinta del món de la nostra percepció, encara que hi ha la regularitat que una ment divina imposa a les nostres percepcions (veure text).
Per aquesta raó, hi ha plena coincidència entre el que afirma aquesta filosofia inmaterialista i les afirmacions de les ciències de la natura: aquestes no estudien una altra cosa que la regularitat entre idees o sensacions. Les ciències, i amb elles els termes teòrics, no es refereixen a realitats externes a la ment; són conceptes abstractes que s'afirmen de regularitats de la consciència. La mateixa hipòtesi de Newton sobre la gravitació universal no descriuen les propietats d'una força oculta de la natura que sigui la causa de l'atracció entre masses; la gravitació no és més que el comportament de les coses -o de les idees-, les quals són al seu torn les nostres sensacions; la teoria de la gravitació és un càlcul matemàtic que explica correctament les regularitats entre idees. A aquesta filosofia de la ciència se li ha donat el nom d'instrumentalisme.
Déu, en qui el món de les nostres sensacions troba estabilitat i ordre, no és una idea nostra; no arribem a conèixer-ho a través de les sensacions, perquè un «esperit» no és una «idea», sinó que el coneixem per la consciència que la regularitat del nostre món percebut no pot tenir origen en nosaltres mateixos. Déu produeix realment les idees en la nostra ment i la regularitat que els és pròpia (veure text). Malgrat l'aparent extravagància que pot caracteritzar a tot idealisme, Berkeley sempre va afirmar que en el seu sistema hi havia tant de rigor filosòfic com sentit comú: si el filòsof inmaterialista afirma que les coses són idees, l'home comú creu que el que percebem és la realitat.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.