filonet.org

espai COSMOL.

(del llatí spatium, espai, derivat al seu torn del grec FBV*4@< o FJV*4@<, spadion o stadion, que significa primer una longitud determinada i després el lloc que ocupa la mateixa) El concepte d’espai es un dels conceptes fonamentals de la filosofia de la natura, junt amb el de temps. En sentit ampli, s’entén com el lloc que ocupen les coses o com equivalent a univers. Psicològicament és l’àmbit que dominem amb la nostra percepció i equival a la experiència exterior.

En tres àmbits específics es defineix l’espai amb precisió: en matemàtiques, en física i en filosofia.

L’espai matemàtic -un continu il·limitat de punts buits, homogeni i isotròpic (que té iguals propietats en qualsevol direcció)- és una descripció abstracta de l’espai físic.

L’espai físic, segons la física actual que té en compte la teoria de la relativitat general d’Einstein, es descriu com un espai-temps tetradimensional, o un continu de punts d’espai-temps: un univers dotat de les tres dimensions de l’espai newtonià més el temps.

En filosofia, l’interès per l’espai neix de l’afany de precisar conceptualment quelcom que, d’una banda, es manifesta com evident i familiar a l’experiència, però, per l’altre, gairebé impossible de definir, a menys que es recorri a conceptes no familiars. En la filosofia grega antiga, l’espai va ser tractat en relació amb el problema del ser i del no ser, relacionat amb les nocions d’allò ple i allò buit; així en Parmènides (l’espai és tot) i en els atomistes (hi ha l’ésser, distribuït en infinites partícules, àtoms, i el buit infinit: el tot és àtoms i buit). Plató concep l’espai com un receptacle universal (khora), on les coses prenen la forma de les idees per obra del demiürg, mentre que Aristòtil, per no acceptar el buit, considera l’espai com lloc (topos) -el límit intern que embolcalla a un cos-, com qualitat de les coses, o com la distribució que adquireixen en l’univers els quatre elements que tendeixen a ocupar el seu lloc natural (veure text). L’Edat Mitjana, seguint en allò substancial el pensament d’Aristòtil, va distingir entre locus (el «lloc» aristotèlic), situs (l’extensió de les parts d’un cos al lloc que ocupa, la situació) i spatium (concepte geomètric d’interval entre dos punts). En el Renaixement predominen les visions cosmològiques de tendència platònica i pitagòrica -i algunes atomístiques- que el descriuen segons qualitats geomètriques, algunes de les quals l’estenen a l’infinit (Nicolau de Cusa, Giordano Bruno). La geometrització arriba amb Descartes al seu punt àlgid, en identificar-lo amb la matèria, res extensa -cos i espai són el mateix- i descriure l’espai fonamentalment amb les propietats geomètriques de la tridimensionalitat (altura, amplària i profunditat).

Als temps de la revolució científica, dues concepcions oposades mantenen una intensa discussió sobre la natura de l’espai: la concepció de l’espai i temps absoluts i la de l’espai i temps relatius.

Newton és el gran valedor de la teoria de l’espai i temps absoluts, que exposa en el llibre III de Principis matemàtics de filosofia natural. Segons ell, l’espai és una extensió real, immòbil, subsistent en si mateixa i independent dels cossos que l’ocupen, de manera que constitueix l’àmbit on estan les coses i on ocorren els fenòmens, sense que ell mateix es vegi afectat per ells; el temps igualment és una mena de marc temporal on ocorren tots els fenòmens i que flueix amb independència que existeixin o no fenòmens; ambdós serveixen de referència per al moviment inercial. Se segueix de la teoria que espai i temps posseeixen propietats invariables i que els cossos es mouen pròpiament amb relació a ells més que uns respecte dels altres. Newton flama a l’espai i temps absoluts (o els situa en el) sensorium Dei. Sosté la mateixa opinió, el seu seguidor Samuel Clarke, qui va iniciar amb Leibniz una cèlebre polèmica sobre aquesta qüestió.

La teoria directament oposada, defensada en l’època de la filosofia moderna per Leibniz contra Newton i Clarke, manté que l’espai i el temps no són entitats independents dels cossos ni posseeixen propietats permanents, sinó que són relacions entre cossos i successos. Es dedueix d’ella que l’espai, igual que el temps, és de natura ideal. Berkeley va rebutjar la concepció d’espai i temps absoluts, considerant-la sense significat per no ser perceptibles per l’experiència. En la mateixa línia escèptica, Ernst Mach sosté que els conceptes de coses no observables, com l’espai i temps absoluts de Newton, manquen de significat científic. En l’actualitat, en la teoria de la relativitat d’Einstein, l’espai i el temps són entitats relatives a un sistema inercial donat, de manera que parlar de la simultaneïtat de dos esdeveniments, per exemple, no té sentit per a qui no pertanyi al sistema de referència, o estigui en moviment amb relació a ell.

Una concepció important per a la història de les idees ha estat la de Kant sobre l’espai i el temps, perquè ha suposat un intent, donat el caràcter intuïtiu d’ambdós elements, d’explicar la seva funció en l’esperit humà. Per a la filosofia transcendental, l’espai -igual, d’altra banda que el temps- no és ni una substància, com en Descartes, ni tampoc una simple relació lògica de les coses, com en Leibniz, sinó una «forma a priori de la sensibilitat» o una «intuïció pura»; en el llenguatge kantià, una condició de l’experiència que pertany a la constitució transcendental de la ment humana a manera de representació prèvia a tot coneixement sensible. La necessitat que té l’home de referir-se a un espai no li ve de la concomitància necessària entre coses i espai, sinó de la impossibilitat de no poder pensar qualsevol experiència possible sense l’espai. És una forma, perquè no conté res empíric i és una intuïció perquè no és un concepte abstret d’una multiplicitat de sensacions; només hi ha un espai i tota sensació el suposa, perquè percebre és ja conèixer l’espai. La relació primària de l’home amb la seva exterioritat és espacial (i temporal) i aquesta és també la raó que el coneixement fonamental de la natura sigui matemàtic, ja que -segons Kant-, la geometria no és sinó el desenvolupament de la intuïció de l’espai i l’aritmètica el desenvolupament de la intuïció del temps.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.