Agustí d'Hipona, Sant

Agustí de Hipona, sant (354-430) HIST.

Aureli Agustí, la figura més important de la filosofia cristiana de l’antiguitat; va néixer a Tagaste (avui Souk-Arhas, a Algèria), ciutat de Numídia, en l’Àfrica proconsular romana, de pare pagà i mare cristiana, santa Mònica. Va ser educat a Tagaste i Madaura i va estudiar retòrica a Cartago; llegint a Ciceró es va iniciar en la filosofia i es considera que la lectura d'un dels seus diàlegs, l’Hortensius, avui perdut, li portaria més tard a convertir-se al cristianisme. En la seva joventut va ser seguidor del maniqueisme, en el que inicialment li va semblar trobar resposta als seus dubtes sobre el mal en el món. Desencantat de la secta, es va dirigir a Roma, on es va adherir al escepticisme de la Acadèmia nova i al epicureisme, i on va ensenyar retòrica, per passar després a Milà. Va llegir per aquesta època a alguns autors neoplatònicament i probablement les Ennèadaes de Plotí, que van constituir les seves noves arrels filosòfiques i que, junt amb la conversió al cristianisme -va rebre el bateig de mans de sant Ambrosi de Milà, en el 386, als 31 anys d’edat- marquen els dos focus -neoplatonisme i cristianisme- en què es centra tot el seu pensament posterior, ocupat en la recerca de la conciliació de fe i raó. Es va retirar per un temps a Cassiciacum (avui Cassago), amb la seva mare, Mònica, el seu germà, el seu fill Adeodat i uns amics, i allí va escriure les seves primeres obres: (Contra academicos (els escèptics), De beata vita, De ordine, Soliloquia, De immortalitate animae, De Genesi contra manichaeos, De libero arbitrio), totes elles escrites entre el 386 i el 391. Va voler tornar a Àfrica (387), però la mort de la seva mare el va obligar a quedar-se un any a Roma, on va començar a escriure Sobre el lliure arbitri. Va arribar finalment a Tagaste en el 388, va fundar un monestir i va escriure El mestre, un diàleg didàctic, i La música, obres d’estil pròxim al de les escrites en Cassiciacum.

Ordenat sacerdot (391) i després bisbe de Hipona (396), l’actual Annaba, va iniciar la seva producció literària de major importància, com a defensor i expositor de la fe cristiana, en escriure primer contra els maniqueus: Sobre el lliure arbitri (388 i 391-395), La vertadera religió (390); contra els donatistes, cristians puritans que feien dependre la validesa dels sagraments de la intenció del ministre: Contra Gaudenci, bisbe dels donatistes; i contra els pelagians, seguidors de Pelagi, per a qui l’home, al no tenir pecat original, podia ell sol, sense la gràcia divina, realitzar obres bones: L’esperit i la lletra (412), Sobre les gestes de Pelagi (417). A aquesta època pertanyen també altres grans obres i tractats: La trinitat (399-419), Confessions (397), obra literàriament important, i la seva gran obra apologètica La ciutat de Déu (413-427). En Retractacions (426-427), Agustí revisa algunes doctrines anteriors.

Vista en el seu conjunt, l’obra filosòfica d’Agustí de Hipona significa el primer esforç important d’harmonitzar la fe i la raó, la filosofia i la religió, esforç a què es dóna històricament el nom de filosofia cristiana, que ja havia començat amb els anomenats pares de l’Església i que, en realitat, va continuar durant l’alta i la baixa Edat Mitjana, donant origen a la filosofia escolàstica. A més, l’anomenat «Doctor de la Gràcia» es pot considerar com el darrer filòsof de l’antiguitat i el primer de la nova època medieval

La característica interna pròpia del pensament d’Agustí de Hipona és el caràcter de convers que manifesta en tot moment: és a partir de la fe que tot ha d’explicar-se; la fe, que no requereix cap justificació exterior a ella mateixa, és el fonament natural de la raó, feble pel pecat. Per això, proclama el lema Credo ut intelligam: crec per entendre, que dominarà durant la primera part de la posterior filosofia medieval. No obstant això, el fet mateix de fundar la comprensió racional en la fe obliga a certa comprensió o reflexió racional d’alguns aspectes fonamentals de la mateixa fe. Aquesta és la raó que el «crec per entendre» portés històricament a alguna forma de «entenc per creure», que sembla més pròpia de l’Escolástica ja desenvolupada. El que pròpiament exclou la filosofia augustiniana no és la reflexió personal, sinó tot contacte amb la filosofia «pagana» com a punt de partida per a la fe; no hi ha un altre punt de partida que la revelació.

Procedent també del caràcter de conversió que té el pensament augustinià, ha de destacar-se el seu to intimista i subjectiu. A la veritat s’hi arriba per un camí interior, semblant al de la conversió, i aquella no pot prescindir d’una il·luminació divina (veure text). En la teoria del coneixement d’Agustí, que exposa contra els Acadèmics, o escèptics, la possibilitat d’aconseguir la veritat resideix en la possibilitat mateixa de descobrir en l’ànima veritats eternes (només allò etern és vertader), i el procediment per aconseguir-les és més un procés d’il·luminació interior, que de reminiscència al mode platònic: per reflexió de l’ànima sobre si mateixa, que es coneix com a imatge de Déu i coneix al mateix temps a Déu creador de les idees i de l’ànima. En aquesta recerca de la veritat hi ha moments semblants al del dubte de Descartes: «si m’enganyo, existeixo» (veure text). Seguint, a més a més, la metàfora platònica del Bé i la llum, sosté que allò intel·ligible ho és perquè està il·luminat «per una certa llum incorpòria», que identifica amb Déu, ser intel·ligible per excel·lència que fa intel·ligibles totes les coses. Donant un sentit ontològic a la veritat la identifica amb Déu: Déu és la veritat subsistent i és també la veritat de les coses, perquè aquestes són creades d’acord amb les idees divines, és a dir, les idees en la ment divina de totes les coses que poden existir, i que són les causes exemplars de totes les coses, tant de les que Déu crea amb el temps, com de les que crea en el temps, en les entitats futures inspirades en la noció d’emanació successiva de Plotí i els logoi spermatikoi dels estoics (veure text). Però Agustí s’aparta de l’emanatisme plotinià i defensa el creacionisme cristià: el món, mutable i imperfecte, no pot pas haver estat fet de la substància de Déu; fou fet per Ell del no-res lliurement (creació) segons el model de les coses, precontingut en la seva intel·ligència (idees exemplars o causes exemplars).

En crear Déu el món sorgeix el temps, i no té sentit preguntar-se què hi havia abans de la creació, ja que el concepte d’abans és un concepte temporal que no té sentit sense l’aparició del temps que sorgeix amb la creació. Així, Déu és etern (i, per tant, no temporal) i crea el món i amb ell el temps. Aquest, però, només té existència plena en l’ànima, única realitat oberta a lesw tres dimensions de la temporalitat: està oberta al passat (per la memòria), al present (per l’atenció) i al futur (per l’expectació). El temps, la temporalitat, (que des del pensament grec s’associa a la degeneració i a la corrupció) suposa la possibilitat del mal en el món. La idea és de Plotí: la matèria és la fase final de l’emanació, on tota la potència de l’Un i del Bé s’exhaureix; el més allunyat del principi, del ser, és el no-ser, el mal que ha de ser entès ontològicament com a privació o absència del bé, no com quelcom que ha estat creat substantivament per Déu. Així, doncs,Les coses creades, incloses els homes, són entitats contingents i temporals, i enclouen també el mal, però no, com creien els maniqueus, com una realitat positiva, sinó com una corrupció o privació d’una perfecció que l’ésser hauria de tenir naturalment. En negar entitat pròpia al mal, Agustí creu haver resolt el problema de la seva compatibilitat amb un Déu-Bondat infinita, problema que es planteja al defensar simultàniament que Déu és creador, omniscient, omnipotent i bondadós. Si Déu és bondat infinita i Ell ha creat el món, com és que permet el mal? com és que permet la injustícia, les desigualtats, les vexacions, les desgràcies, etc.? La resposta d’Agustí és que el mal no requereix una causa real eficient, Déu no el causa, el permet en previsió d’un bé més gran. Així, doncs, segons Agustí el mal no existeix pròpiament, sinó que és privació del bé. Aquesta privació que Déu permet per assolir un bé més alt la vincula amb la llibertat humana. Així, depèn de la llibertat de l’acció humana, i existeix no com realitat però sí en la realitat de la acció humana (veure text). Malgrat les seves imperfeccions, les criatures han rebut l’empremta de Déu: en totes hom descobreix la imatge de la Trinitat, sobretot en l’ànima humana, amb les seves tres potències de memòria, enteniment i voluntat, que d’alguna manera permeten de penetrar aquell inexhaurible misteri. Però també en l’home (compost de cos i d’ànima, tal com Plató l’entenia) es troba el mal, en especial el mal moral o pecat, deficiència fruit del mal ús que pot fer de la seva admirable llibertat. Per altra part, com una conseqüència del pecat original, els homes estan inclinats al mal i això molt més àrdua la tasca de dominar aquesta inclinació que segons Agustí necessita de la gràcia divina pe poder-la superar. L’existència de la llibertat humana que es desplega en la temporalitat junt amb la possibilitat real de salvació que Déu també du a terme en la història, com a pla de salvació, li fa concebre el temps i la història com un escenari de la lluita entre dos principis, el del bé i el del mal, que lliuren en ell la seva batalla. Aquest combat es desplega en els dos escenaris de la ciutat de Déu (constituïda per tots aquells qui es mouen per l’amor de la caritat) i la ciutat del món,integrada pels qui es deixen dominar per l’egoisme. Agustí elaborà per primera vegada una teologia de la història, que interpretà com un triomf lent, però progressiu, d’aquella ciutat espiritual.

La Ciutat de Déu és la primera obra de filosofia de la història, encara que el seu plantejament sigui primàriament teològic. Escrita per analitzar el fenomen de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident i emmudir les veus dels qui culpaven d’això al cristianisme, fa de la història l’escenari de la llibertat humana en la seva lluita entre el bé i el mal; el succés important no és la caiguda de l’Imperi Romà ni res d’aquest món, sinó la encarnació del Verb, que fa possible la salvació humana i fet a partir del qual han de jutjar-se totes les coses, mentre que el temps és l’espai en perspectiva lineal, amb un començament i un final establerts per Déu, on els successos, les coses i les decisions humanes prenen sentit per l’acceptació o rebuig que suposen de la «ciutat de Déu» o de la «ciutat terrena», elecció que es decideix pel «amor de Déu» o el «amor de si mateix» (veure text).

El que va rebre el nom de «agustinisme polític» arrela en la visió augustiniana de predomini de la ciutat celeste sobre la terrena, i de l’Església sobre l’Estat. La polèmica contra els donatistes del seu temps va dur a Agustí a admetre l’ús de la força de l’Estat per imposar les creences religioses.

Veure agustinisme i teoria de la il·luminació.