filosofia cristiana GEN.
En sentit ampli, el mode de fer filosofia propi dels seus representants durant els segles en què domina culturalment el cristianisme, això és, a la fi de l'edat clàssica i durant tota l'Edat Mitjana. L'expressió es va començar a conrear quan, després de l'encíclica Aeterni Patris, del papa Lleó XIII, sobre la filosofia i el tomisme, amb ella es designa el conjunt de corrents catòlics de filosofia que comprenia tant la neoescolàstica tomista, com l'escola escotista, l'escola suareziana i altres escoles filosòfiques no basades pròpiament en la filosofia medieval, sinó més aviat en el corrent agustinià, com la centrada entorn de l'italià Antonio Rosmini i, a França, la anomenada «Philosophie de l'esprit», amb Louis Lavelle i René Le Senne com a principals representants.
En sentit propi, no obstant això, l'expressió, ja en si polèmica, remet a la discutida tesi que Étienne Gilson va sostenir contra filòsofs catòlics, com Blondel, per exemple, i contra autors no catòlics, com Bréhier, autor d'una coneguda Història de la filosofia, i Brunschvicg, i que es va centrar entorn d'una discussió en la Sorbona de París l'any 1931. Segons Gilson, hi ha filosofia cristiana pròpiament dita perquè el pensament dels autors cristians, ja sigui en la filosofia patrística ja sigui en la filosofia escolàstica, suposa una aportació positiva peculiar, no reductible als continguts de la revelació ni al desenvolupament dels conceptes filosòfics grecs; en termes més simples, l'afirmació d'una filosofia cristiana suposa l'acceptació que l'escolàstica posseeix una filosofia pròpia i original. Segons Gilson, les principals nocions cristianes de la filosofia són: el concepte de ser, en general, que remet a una relació (de creació) entre Déu i la criatura, i de ser suprem, en concret, que identifica amb Déu; la noció de causa derivada de l'acte de creació; la mateixa idea de creació lliure, que porta a la de persona humana, com a subjecte individual responsable i la antropologia que d'aquí es dedueix; la «veritat» en relació amb la veritat divina i amb l'orientació realista de la teoria del coneixement tomista i escotista; la noció de
llibertat; la filosofia de la història
(Cf. A. Livi, Étienne Gilson.
Filosofía cristiana e idea del límite crítico, EUNSA, Pamplona 1970). En canvi, Bréhier sosté que la «revelació» és aliena a la crítica racional i que, per consegüent, no pot establir-se cap vincle entre fe cristiana i filosofia; no hi ha nocions autènticament filosòfiques i genuïnament cristianes alhora; de fet, la filosofia cristiana va ser primer platònica i després aristotèlica; hi ha
filosofia medieval, però no és una altra que la grega que s'intenta conciliar amb la fe cristiana; el cristianisme, en fi, influeix tan poc en filosofia com en física o matemàtiques, per la qual cosa de cap mode existeix res a pugui anomenar-se pròpiament filosofia cristiana. Segons Brunschvicg, els únics conceptes veritablement filosòfics de la suposada filosofia cristiana són els de Tomás d'Aquino, que, en realitat, són d'Aristòtil.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.