(del llatí
exemplar, exemple, model, arquetip) La doctrina de Plató
que defensa que els
paradigmes, arquetips o models de les coses sensibles, existeixen separadament (veure cita).
Durant l'Edat Mitjana, el filòsof escolàstic
Bonaventura de Bagnoregio va desenvolupar una metafísica exemplarista, fundada en aquesta doctrina, tal com la interpreta Agustí de Hipona,
el qual fa de les idees platòniques les idees que estan a la ment divina abans de tota creació i que representen tot el que aquesta pot ser. Bonaventura les identifica amb el Logos, o Paraula, segona persona de la
Trinitat, d’acord amb la qual tot va ser creat i que, alhora, és «la llum que il·lumina els homes» (Joan 1, 4). Això equival a reconèixer la presència
d’alḷ diví en la natura, que és ombra del Creador, mentre que les coses són els seus vestigis, o empremtes, i
l’home, la seva imatge.
