Els termes grecs que es tradueixen per emanació (proeÃnaie GB@DD,Ãn) signifiquen, literalment, un «desbordament» i designen una forma de causació en la qual allò causat procedeix necessàriament de la causa, amb la qual s’estableix una continuïtat o gradació, encara que l’efecte és inferior a la causa (de-gradació). Aquesta noció, que ocupa un lloc central en la filosofia neoplatònica, va ser elaborada per Plotí, i indica el procés de causació pel qual allò superior produeix allò inferior per la seva pròpia sobreabundància, sense que es perdi res en el procés. No obstant això, es dóna una degradació ontològica, ja que els éssers produïts són sempre inferiors.
Aquest procés de causació per emanatisme és degut, segons Plotí, a que tot ser, en tant que subsisteix, produeix necessàriament al seu voltant una realitat que estén cap al exterior, que és com una imatge dels arquetips dels quals ha nascut: com el foc, que genera calor. Per això, del ser perfecte emana necessàriament un ser etern, encara que ontològicament inferior. Per a Plotí, més enllà del món sensible, existeixen les tres hipòstasis fonamentals:
-
per damunt de tot, fins i tot per damunt del ser i de tota idea, hi ha l'U Absolut (inspirat en el Bé platònic), que és la primera de les tres hipòstasis divines, el punt de partida de la «processó» de les altres dues hipòstasis que emanen de la seva pròpia superabundància (veure text ), i que són
L'U tendeix a expandir el seu propi ser, que irradia com una font de llum o de calor. A partir d’aquestes tres hipòstasis (l'U, el Nous i l'Ànima del món) apareixen els éssers inferiors, des de les ànimes individuals fins a la matèria inert.
Aquesta expansió o emanació no és, doncs, en res semblant a la noció judeo-cristiana de creació, sinó que és concebuda com irradiació necessària de l'U entès com a únic principi de realitat. Mentre la noció judeo-cristiana de creació suposa que Déu crea del no-res i voluntàriament, en la doctrina de l’emanació, allò produït prové de l'autodesplegament del primer principi i es tracta d’un procés necessari i inevitable. En general, la majoria de sistemes panteistes han acceptat algun tipus d’emanació. Algunes d’aquestes filosofies emanatistes són, a més del neoplatonisme, les representades pel pensament d’alguns filòsofs àrabs medievals, com Avicenna i AL Farabi, per Escot Eriúgena, el mestre Eckhart, el naturalisme de Giordano Bruno i, en certa forma, el panteisme de Schelling.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.