materialisme EPIST.
Cal distingir un sentit usual, però
completament allunyat del sentit filosòfic d’aquest terme.
En un sentit usual, però escassament filosòfic, és el desig immoderat de posseir riqueses i béns materials; i materialista és la persona que, sense ideals superiors, s’entrega al gaudi d’aquest tipus de béns.
Però aquest significat no té res que veure amb el sentit filosòfic.
En l’àmbit de la filosofia
s’anomena materialisme al conjunt de teories ontològiques que, al llarg de la història del pensament, han afirmat, com a principi fonamental, que en el món «només hi ha matèria» o que «tot és matèria o és reductible a la matèria». Ja que el concepte de matèria ha anat variant al llarg del temps i tampoc resulta molt clarament definible, han existit i hi ha diverses classes de materialisme filosòfic (veure text).
HIST. Encara que en la filosofia grega antiga hi ha diverses manifestacions d’aquesta tendència filosòfica, el materialisme
clàssic antic el personifica l’atomisme antic de
Leucip i Demòcrit, l’afirmació fonamental del qual és que només hi ha els àtoms i el buit, de manera que tota la natura i els canvis que en ella ocorren poden explicar-se pels xocs que es produeixen atzarosament entre aquestes unitats mínimes de matèria indivisible dotades de moviment etern (veure clinamen). Aquesta afirmació de matèria i moviment eterns es va convertir en el paradigma
de tot materialisme posterior. L’epicureisme i
l’estoïcisme prossegueixen el materialisme atomista: els epicuris mantenint un món format d’àtoms, encara que no totalment sotmès al determinisme físic, i els estoics afirmant (pansomatisme) que «tot és cos»: el dia, la nit, l’aurora, la paraula, l’home, l’ànima i els mateixos déus -tot, menys els quatre «incorporis»: el significat, el buit, el lloc i el temps-.
En el segle XVII, en plena filosofia moderna, Thomas Hobbes repeteix l’afirmació bàsica de l’atomisme antic: tot a l’univers son cossos en moviment i el que no és cos no forma part de l’univers. Aquest iniciador de l’empirisme anglès, a qui també es denomina fundador de l’empirisme metafísic modern, aplica així mateix els principis del materialisme a les explicacions psicològiques, als problemes que planteja el llenguatge i a les relacions socials.
Però el camp d’aplicació de l’actitud materialista aconsegueix la seva major amplitud amb els il·lustrats francesos del s. XVIII: el materialisme de la Il·lustració, d’autors com La Mettrie, Voltaire, Diderot, Holbach, es constitueix com el substrat
dessacralitzat i naturalista d’idees que configuraran bona part de la visió laica del món pròpia de l’home occidental.
Els descobriments científics del s. XIX, com la producció de substàncies orgàniques al laboratori (que s’inicia amb la síntesi d’urea el 1828), el desenvolupament de la nova teoria atòmica, les noves teories físiques basades en la concepció de la matèria i la força com a realitats últimes, el principi de la conservació de la matèria i de l’energia en tots els canvis, el progrés de la fisiologia i, sobretot, la teoria de l’evolució de Darwin, no sols van reafirmar les conviccions materialistes i naturalistes de la il·lustració francesa, sinó que els van donar una base científica que semblava eliminar les fronteres entre el
l’àmbit fisicoquímic i el bioquímic, entre la vida i la matèria inerta i entre l’home i l’animal. Van destacar com a filòsofs materialistes, enfront de les especulacions en recessió de
l’idealisme alemany, els autors alemanys Ludwig Büchner (1824-1899), Jakob Moleschott (1822-1899) i Karl Vogt (1817-1895), els quals van fonamentar conscientment el seu materialisme en conclusions preses de les ciències. Els posteriors desenvolupaments i avanços científics de finals del segle XIX i de tot el segle XX en física, biologia, antropologia i sociologia, sobretot, han portat a la conclusió universalment admesa que la vida, l’home i la mateixa societat són productes evolutius de la natura i que, per aquest, el materialisme s’identifica amb l’actitud científica adequada.
Aquesta generalització del materialisme
exposada fins aquí és identificable amb una actitud positivista científica general,
davant la qual destaquen com a problemes i qüestions característiques del materialisme del s. XX els que es refereixen a la relació entre ment i cos i els més específics del pensament de Marx: el materialisme dialèctic i el materialisme històric, ja iniciats en les acaballes del segle passat.
A partir de
mitjans del segle XX s’estableixen notables matisacions d’una concepció
materialista que fins aquest moment estava gairebé sempre unida a concepcions
positivistes. Aquestes matisacions procedeixen del fet mateix del canvi que
anirà experimentant el concepte mateix de matèria, cada cop més allunyat de
les tesis mecanicistes pròpies de la físca clàssica dels segles XVII al XIX.
Enllaços a
Internet:
http://www.xtec.es/~lvallmaj/barrinou/marmater.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Materialismo
http://www.cibernous.com/glosario/alaz/materialismo.html
http://www.filosofia.org/mat/mm0000.htm
Gustavo Bueno: "materia"
http://www.filosofia.org/mat/mm1990a.htm
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.