Spinoza, Baruch (Benedict) d� (1632-1677) HIST.

Filòsof racionalista holandès, nascut al barri jueu d�Amsterdam, d�una família hebrea originària d�Espinosa dels Monteros (Burgos), emigrada primer a Portugal i després a Holanda. Educat a l�escola jueva, es familiaritza amb la B�blia i el Talmud (la llei «oral» jueva, en oposició a l�escrita o Torá). Als 15 anys ajuda en el comerç del seu pare, mentre es prepara per ser rabí i prossegueix la seva formació coneixent la cultura de tradició musulmana i judeo-hispana. El 1654 mor el seu pare (la seva mare havia mort el 1638) i comencen les acusacions d�ateisme contra Baruch. El 1656 és expulsat de la Sinagoga, atribuint-li «accions monstruoses» i «heretgies abominables». Abandona Amsterdam i freqüenta ambients dels anomenats Collegianten, cristians cartesians liberals. Es dedica a polir lents i amb aquest ofici, i una pensi� que li aconseguir� el seu amic Jan de Witt, es guanya la vida.

Els seus amics Collegianten, obligats a abandonar Amsterdam, s�instal·len en Rijnsburg, el mateix raval en què viu Spinoza, i constitueixen allí un cercle espinosista d�estudi dels seus escrits. Per aquesta època redacta Breu tractat sobre Déu, l�home i la seva felicitat (1661) i Tractat sobre la reforma de l�enteniment (possiblement del 1662); comença també la redacció de l�Ètica. El 1663 abandona Rijnsburg i s�instal·la en Voorburg, als afores de La Haia, on publica Principis de la filosofia de Descartes (1663). El 1665 es trasllada a hi hagi i redacta el seu Tractat teologicopolític (publicat a Hamburg el 1670); al poc de temps, es descobreix el nom del seu autor i li arriben les més virulentes crítiques. Per aquesta època, arribat al poder Guillem d�Orange, són assassinats els germans de Witt i Spinoza redacta un manifest contra els seus assassins (Ultimi barbarorum), que pretén fixar sobre els murs de la ciutat, cosa que li desaconsella Van der Spick, pintor i amic seu i en la casa dels quals s�allotja. Malgrat un clima que cada cop sent més hostil, rebutja la invitació que el 1674 li fa L. Fabritius, professor en Heidelberg, de part de l�Elector Palatí, a ocupar una càtedra de filosofia, atès que el preu suposava la renúncia a la seva llibertat de pensar i escriure. Acabada ja l�Ètica, viatja a Amsterdam per publicar-la, però desisteix d�això davant els rumors que corren que es tracta d�una obra atea. Tornat a La Haia, rep el 1676 la visita de Leibniz (qui més tard negarà, no obstant això, haver-se trobat amb el «maleït» Spinoza).

Malalt de tisi, mor als 44 anys d�edat, el 21 de febrer de 1677, deixant sense acabar un Tractat polític, una Gramàtica hebraica i un Tractat sobre l�arc iris. Va ser enterrat el 25 de febrer a la fossa comuna.

L�obra central de Spinoza és Ètica demostrada segons l�ordre geomètric, redactada entre 1661 i 1675. Però són notables, i no de poca importància filosòfica i d�interès per a la història de la ciència, les nombroses cartes que Spinoza va escriure a -i va rebre- d�amistats i persones conegudes en l�àmbit de la cultura i de la ciència, de dins i de fora d�Holanda, com per exemple, i sobretot, H. Oldenburg, un dels fundadors de la Royal Society, i secretari d�aquesta en aquesta �poca, qui l�havia visitat a Rijnsburg, i el mateix Leibniz. De l�Epistolari de Spinoza va dir Goethe que era el llibre més interessant que es podia llegir per la sinceritat i l�amor a l�home que transpirava.

Totes les seves obres (acabades i no acabades) apareixen el mateix any de la seva mort, editades en llatí i holandès pel cercle spinosista d�amics, a excepció del Tractat Breu, que apareix el 1851, editat per J. von Vloten.

L�obra filosòfica de Spinoza s�emmarca en l�espai geogr�fic dels antics Països Baixos, acabats d�escindir, el 1579 -Unió d�Utrecht o República de les (set) Províncies Unides, set províncies protestants del nord, i Unió d�Arras o Províncies valones del sud, o resta de províncies catòliques-, en el que posteriorment seran les actuals Holanda i Bèlgica. Políticament, el segon terç del s. XVII és l�època del declivi de l�hegemonia espanyola, de la guerra dels Trenta Anys i de la pau de Westfàlia, que posa fi a la guerra i concedeix a la República de les Set Províncies la independència completa. Holanda és considerada un país tolerant, influït filosòficament pel racionalisme de Descartes, i en el que arrela un esperit modern d�estimació i valoració de la ciència moderna de Galileu.

La filosofia de Spinoza no és més que el desenvolupament ple del racionalisme de Descartes i del seu m�tode, que ell denomina �m�tode geom�tric�, encara que en el seu sistema no hi ha lloc per al dubte metòdic, que busca un criteri de veritat;: «La veritat és norma de si mateixa, al mode com la llum es revela a si mateixa i revela les tenebres» (Ètica, II, XLIII, escol.). En el seu inicial Tractat sobre la reforma de l�enteniment, distingeix quatre maneres de conèixer:

L�Ètica desenvolupa justament aquest mètode, partint de les idees fonamentals de Descartes, que desenvolupa fins a les seves últimes conseqüències o b� critica.

La seva noció de substància és la de Descartes (veure cita) entesa estrictament (veure text): allò que es pensa per si mateix i existeix per si mateix i que, en conseqüència, és la raó o la causa de si mateix; només Déu és substància i només hi ha una única substància, o «ser absolutament infinit», que consta d�infinits atributs (veure cita), existeix necessàriament, ja que la seva essència implica la seva existència, i és la causa necessària de tot el que existeix; tot el que existeix és, per tant, Déu mateix (panteisme).

D�aquesta substància única (veure cita), que és «Déu o la natura» (veure cita), i que pot concebre�s en si mateixa, com Natura naturant, o com el que ella ha produït, o sigui, com a Natura naturada (veure cita), l�home només coneix dos dels seus infinits atributs: el pensament i l�extensi�. Tot és pensament i extensió a un temps, encara que res pot ser pensat com ambdues coses a un mateix temps (veure cita). La substància (Déu o la natura) apareix, no obstant això, en infinitat de modes: les coses, l�home inclòs, són infinits modes de ser la substància infinita.

�D�u o la naturalesa�

una

�nica subst�ncia

   considerada com pensament  i extensi�  = �Natura naturans�
  considerada com modes finits  = �Natura naturata�

L�home és un mode finit de manifestar-se el pensament i l�extensió de la substància. Com a part de la Natura naturata, on no hi ha res contingent, pertany al món del que és necessari; no hi ha en ell llibertat per la mateixa ra� que no hi ha finalitat en la natura: «Totes les causes finals són, senzillament, ficcions humanes» (Ètica, Apèndix). La seva essència -com igualment passa en Déu- s�expressa en el conatus, a saber, en la conservació del propi ser, en l�obrar, el viure, en el «desig» -que en Déu és potència (veure text ). L�home és desig de viure feliçment i viure bé, d�acord amb la raó (veure text ).


No hi ha en l�home cap substancialitat; és només una modificació -un mode- de la substància divina (veure text);l�home no és substància pensant, és una manera de manifestar-se el pensament en la natura, és a dir, és consciència o reflexió (veure cita). El resultat d�aquesta consciència del propi cos i dels seus estats l�anomena «imaginació», o «experiència vaga»: coneixement derivat dels sentits. Un altre mode de conèixer, basat en «nocions comunes» - percebudes clarament i distintament per tots-, que proporciona idees adequades de les coses, o coneixement per la «raó»: el raonament. Aquest arriba a un coneixement vertader de les coses com són en si, «des d�una certa perspectiva de l�eternitat», com necessàries, per tant. Però el mode acabat de conèixer és el que denomina «ciència intuïtiva»: tota ànima, perquè és part del pensament infinit, pot arribar, a partir del coneixement de Déu (o la natura) al coneixement adequat de les essències de les coses (veure text). Aquesta és la classe de coneixement a què pot aplicar-se rigorosament el «mètode geomètric» de pensar: a partir de definicions captades intuïtivament es construeix deductivament la idea, o essència concreta, d�una cosa.

En cap altra cosa distinta que l�èxit del major coneixement possible consisteix la llibertat de l�home: «és lliure qui es guia només per la raó»; la llibertat no és cosa de la voluntat humana, sinó de l�enteniment. L�home, parteix de la Natura naturada, desplegament de la natura divina segons raons i causes necessàries, està també ell subjecte a la necessitat; és extensió, tant com pensament i, per consegüent, sotmès a la llei del «repòs i el moviment». Si l�home es creu lliure, és perquè ignora les causes que el determinen (veure cita). La llibertat no és sinó lluita contra la ignorància i els prejudicis: llibertat de pensament.

L�Ètica -la metafísica- de Spinoza t� a veure amb la teoria pol�tica. El fi de l�Estat no és diferent al de l�individu: mantenir el dret que tots els homes tenen a la seva existència, a «perseverar en el seu propi ser», a ser veritablement lliures (veure text). La llibertat que s�aconsegueix pel coneixement és també llibertat d�obrar racionalment, moralment. Tal llibertat i moralitat, no obstant això, no poden subsistir en un mer estat de natura; són necessaris l�ordre social, el dret o l�autoritat política com una exigència mateixa de la raó (veure cita).


Obres

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.