filonet.org

filosofia hindú HIST.

Filosofia oriental que en forma d'especulació sorgeix dins la cosmovisió religiosa de l'hinduisme, la religió originària de l'Índia.

En el desenvolupament històric de l'hinduisme es distingeix una fase inicial, el vedisme, que dóna lloc a la literatura vèdica composta per quatre col·leccions d'himnes sagrats, les Vedes, o «saviesa», o també revelació (sruti), anomenades Rigveda, Yajurveda, Samaveda i Atharvaveda. Correspon a l'època que descriuen les grans epopeies del Mahabharata i el Ramayana, la versió definitiva del qual és, no obstant això, del s. II dC, i es practica un culte politeista a Indra, Varuna, Mitra i Agni, etc., en el que, no obstant això, cada déu sembla «el déu». Una segona fase que es desenvolupa cap al final de l'època vèdica, entre el 800 i el 500 aC, rep el nom de bramanisme i marca el predomini de la classe sacerdotal dels bramans, que dominen totalment la vida social i política. Durant aquesta època apareixen comentaris teològics sobre les Vedes, les Brahmanas (de tendència ritualista) i les Aranyakas, o tractats del bosc (investigació de les idees contingudes en els rituals). Acabada aquesta època d'influència sacerdotal, les creences bramàniques es barregen amb els cultes populars i apareix l'hinduisme pròpiament dit. És l'època de la redacció del Ramayana i el Mahabharata (amb el capítol conegut com Bhagavad Gita, o «Càntic de l'Excels» quinta essència de l'hinduisme); sorgeixen, a més a més, tres dissensions internes, que ja no accepten el vedisme dels antics: el budisme, el jainisme i el carvaka, aquest últim concepció materialista de l'univers. Com a resposta a aquests sistemes heterodoxos, sorgeixen sis sistemes filosòfics nous: Ioga i Samkhya, Mimamsa i Vedanta, Nyaya i Vaisesika, tres parells constituïts en principi per la distinció entre doctrina pràctica i teòrica. Als Vedanta (de veda, saber, i ant, fi i meta, això és, «meta de tot coneixement»), conjunt d'especulacions filosòfiques inspirades en la religió i la literatura vèdica, els hi dóna també el nom d'Upanishad. En realitat, les Upanishad -el nom de les quals significa «asseure's als peus d'algú» i es refereix a l'ensenyament que rep el deixeble (sisya) en el seu tracte amb el mestre (guru)», per la qual cosa va significar finalment «doctrina secreta»- són una de les quatre classes de la Veda (Mantra, Brahmana, Aranyaka i Upanishad); les més antigues procedeixen dels segles VIII i VII i arriben fins al s. III aC; amb elles sorgeix pròpiament la filosofia o el pensament especulatiu innovador, com a oposició a un pensament ritualista, litúrgic i màgic, obra dels nous ascetes, individus joves i amb ganes de saber, ansiosos de noves formes de pietat personal (bhakti), que presenten l'alliberament de l'ànima a través del coneixement. Els Vedanta o les Upanishad es divideixen, al seu torn, en tres escoles: Advaita (no-dualista), Dvaita-advaita (monista), i Dvaita (dualista). Els seus principals representants són, respectivament, Shankara, Ramanuja i Madvha.

En l'hinduisme, no hi ha pròpiament filosofia, paraula que no pertany al seu vocabulari, sinó cosmovisió, o, millor encara, simplement «visió», perquè l'alliberament de l'home es du a terme, no pel pensament pròpiament discursiu i racional, sinó per la il·luminació interior i la intuïció, sobre un fons de consideració mística de la realitat. Tampoc hi ha una evolució del pensament, com n'hi ha en la filosofia occidental, que va de Parmènides a Hegel, posem per cas, sinó que la manera de pensar de les Upanishad apareix sempre tal com va ser a l'inici, sent la seva afirmació fonamental que «l'atman és el braman».

Alguns dels conceptes fonamentals de les teories reflexives de les Upanishad, com atman, karman i samsara, moksa, es corresponen d'alguna manera amb nocions també centrals del pensament occidental. Les diverses escoles -Nyaya o lògica, Vaisesik o realisme atomista, amkhya, «enumeració» o realisme dualista, Ioga o unió meditativa amb la pràctica de vuit mitjos, Purva Mimamsa o Karma Mimamsa, o estudi profund de les Vedes, i Vedanta, la metafísica pròpiament dita- s'encarreguen d'explicar-los des de distints punts de vista (darsanas).

L'home és un compost d'atman, el jo personal, el sí mateix, el principi vital, l'ànima, i de sharira, cos; l'atman, «espurna que correspon per emanació» del Braman, poder de l'univers, principi creador o absolut, tendeix a unir-se novament amb el principi d'on correspon, però el karman, la qual cosa cadascú fa en la vida, les conseqüències de les pròpies obres, el destí que cadascú es llaura vivint, lliga a l'home a la existència per arribar a merèixer, per les obres bones i les accions rituals, una nova transmigració; la reencarnació és, en definitiva, un camí erroni per a l'alliberament, perquè es converteix en un renéixer indefinit, en una roda de reencarnacions (samsara), sense alliberament (moksa) alguna.

El vertader camí és l'especulació filosòfica: només el coneixement que l'atman és Braman, que l'home és una partícula del Tot, i que no són les obres les que salven, sinó el coneixement d'un mateix i de l'univers, pot trencar el cicle interminable del samsara; és la proposta de les Upanishad, que evita caure en la ignorància (avidya) que condemna a l'afecció a l'existència i a la impossible alliberament per les obres. Només el vertader saber (vidya) porta a l'alliberament (moksa), perquè només la meditació interior i el coneixement de l'univers porta a la percepció de la nostra identitat amb Brahma, l'absolut, i ens allibera del pes de les obres, o del «camí de les obres», karman, deixant, amb això, d'estar subjectes a la llei de la transmigració universal.

La dissolució de la pròpia identitat en allò absolut és tractada de forma distinta segons les diferents escoles de Vedanta: per a l'Advaita Vedanta de Shankara, potser la més acceptada, només hi ha una realitat única, atma i Braman són el mateix, i el món no és més que aparença.

La pèrdua de la pròpia individualitat, dins l'afirmació global de què totes les coses són tot (segons la frase ritual «això és això») i de la identitat dels dos mons, de l'absolut i el concret, és una de les característiques fonamentals de la filosofia índia, que la distingeix radicalment del pensament occidental, en el que la pèrdua de la pròpia individualitat i de la consciència de ser subjecte no és tolerada.